Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.
Juliol calorós
Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.
El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.
Maragall i els seus
Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).
Els que votaran l’1-N
Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.
A Mallorca ningú no ha menjat mai malament
L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.
Si jo tingués una filla model
Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.
La Revolució serà televisada
Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.
Poema d’una madrilenya
(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)
«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»
Gloria Fuertes (1917-1998)
(No va per mi, eh?, no us amoïneu, és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
