Postals de la Llombardia (II): La llengua del país

Els llombards –quan aquí parli dels «llombards» caldrà entendre sempre «els llombards que jo he conegut»– em sembla que no es consideren, en general, perseguits per la unitat de la pàtria italiana. Sí que pensen molts d’ells que són una mica superiors, se senten per damunt de la mitjana, no acaben d’empassar-se que acabessin sent «uns més» dins el gran pacte dissenyat el segle XIX per piemontesos i toscans –em penso que van ser aquests, sobretot, els protagonistes– per a tots els pobles de la península itàlica, Sicília i Sardenya, i es queixen sovint que el tracte econòmic els podria ser més favorable, però alhora em fa l’efecte que són conscients d’estar més bé que no pas la gent de la Campània, per exemple, i no diguem que la de Calàbria o Sicília. O sigui, hi ha queixes com aquí, però em fa l’efecte que allà no són substancials sinó sols pràctiques, i a més fetes amb veu fluixa.

El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.

Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)

Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.

Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).

Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.

I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...


*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]