divendres, 14 de setembre de 2007

Postals de la Llombardia (III): Llibres italians

És la mateixa sensació que deu tenir una persona que ve aquí. Allà a Milà, que un dia hi vaig recórrer unes quantes llibreries –fugint expressament de les que tenen nom d’editorial potent–, malgrat les precaucions em va fer l’efecte que tot s’ho maneguen entre dos, Feltrinelli i Mondadori. I la resta són en un prestatge allà al fons a la dreta. (Deunidó, però, els tresors que pots trobar en els prestatges secundaris, com ací. N’he portat uns quants per anar fent al llarg de l’any. De les cases grans no, perquè ja sé que els puc trobar aquí amb certa facilitat.)

En els dies que vaig estar a la Llombardia vaig llegir uns quants llibres que sabia que no podria llegir enlloc més que allà. Llibres vells i gairebé introbables com el d’Enrico Gianeri, La vita è dura ma è comica, 1890-1915 (ed. Garzanti, Milà 1940), que va ser un èxit en el seu moment, va tenir continuïtat i encara es pot trobar en moltes cases. És un recorregut exhaustiu per les il·lustracions i acudits gràfics dels diaris més importants del món occidental a cavall dels segles XIX i XX, una manera interessant d’aprendre, comprendre i posar en el seu context tants fets d’aquella època que van marcar els nostres avis. Cal tenir en compte que en aquells anys, al marge dels esdeveniments polítics, les guerres i tot plegat, es van posar en marxa o van començar a desenvolupar-se de manera industrial invents o descobriments tan transcendentals com els trens, les bicicletes, els cotxes, els avions, el telèfon, el telègraf, el fonògraf, l’electricitat, els ascensors, les radiografies, el cinema... i el vot de les dones (disculpeu, les dones, l’acudit dolent de col·locar-vos com un invent més).

En aquest mateix llibre, entre altres moltíssimes coses, vaig descobrir que Caran d’Ache, que fins ara per a mi era només una marca de llapis de colors i altres materials de dibuix i pintura que havia fet servir a l’escola, és també la transcripció francesa d’una paraula russa que es veu que vol dir ‘llapis’, mot que va ser alhora el pseudònim d’un dibuixant, caricaturista i humorista franco-rus anomenat Emanuel Poiré, que va ser qui la va popularitzar fins al punt que uns suïssos van decidir convertir-la en marca comercial, i fins avui.

Un altre llibre que vaig llegir a Itàlia estant va ser el de Gustavo Brigante Colonna, L’uccisione di Pellegrino Rossi (ed. A. Mondadori, Milà 1938), que em van deixar uns amics dels que vaig fer allà. Serveix per entendre una mica més què és Itàlia, d’on ha sortit i qui són els que la van fer el segle XIX i els que van intentar impedir de totes totes que es realitzés. És important per a tot això saber qui era Rossi, quin paper va jugar a l’Europa de l’època, la seva proposta de constitució confederal per a Suïssa –un projecte molt i molt interessant i original que val la pena que conegueu els qui estigueu interessats en institucions polítiques–, les seves relacions amb el poder francès i la seva estratègia respecte al futur dels Estats Pontificis. Potser, si no l’haguessin mort, no hi hauria hagut guerra. Qui sap les coses que poden passar o no passar en el futur només amb un petit canvi del traçat «natural» –és una manera de dir-ho– de les vides dels homes i les dones, especialment dels (i de les [poques, encara]) que manen (això és per compensar l’acudit d’abans).

En aquest llibre sobre Rossi també hi vaig fer una bona troballa. De qui és aquesta frase epopeica?: «Io non vi offro che fame, sete e morte.» De Churchill? Doncs no. O més ben dit, sí que la va dir Winston Churchill, però un segle abans ja l’havia pronunciada Giuseppe Garibaldi, el 2 de juliol de 1849 a la plaça de Sant Pere de Roma, el mateix dia que hi entrava l’exèrcit franconapolità. La citació sencera: «Io non vi offro che fame, sete, marcie forzate, battaglie e morte. Chi ha il nome d’Italia, non sulle labbra [llavis] soltanto ma nel cuore, mi segua!» (La frase de Churchill la teniu pertot arreu, fins i tot a l’enllaç de la Vikipèdia que ja us he posat abans.) El que no he esbrinat encara és si abans de Garibaldi l’havia dita algú altre, no ho sé, Roger de Llúria, Anníbal Barca o Alexandre el Gran, posant per cas.

Vaig portar d’allà altres llibres per anar fent durant l’any, i referències d’autors prou coneguts que em poden interessar i que sé que puc trobar amb certa facilitat a Barcelona. Un cop llegides les obres més importants de Manzoni, Pirandello, Lampedusa i Calvino (Italo), que aquests deures ja els tenia fets, ara tiraré cap a Buzzati, Magris (encara no li havia llegit el Danubi, suposo que perquè fins ara era només un bestseller; ara ja és un longseller i, per tant, m’interessa), Fogazzaro i Bassani, entre d’altres. (No pretenc fer-me l’interessant, eh?, al contrari, només informar, que a algú li pot fer servei la trajectòria si per cas ha d’apropar-se per algun motiu a la cultura italiana. Suposo que per a segons qui aquesta informació resultarà molt pobra, molt de principiant, i no anirà errat. O sigui, per descomptat, seran benvinguts els suggeriments. Ara, ja veieu pel que he dit –també altres dies– quin és l’estil i el rerefons dels llibres que m’interessen, diguem-ne, d’entrada: obres de ficció indiscutibles d’autors reconsagrats, i, ja amb més màniga ampla, biografies de personatges interessants i llibres sobre personatges històrics o de novel·la històrica, especialment dels dos darrers segles, que estiguin ben escrits, i algun assaig –pocs– sobre qüestions actuals.)