Dijous, l’endemà del «dia històric», vaig trobar un conegut que feia temps que no veia. Barceloní. Vam xerrar una mica i, en un moment determinat, li vaig demanar si estava content per allò del Barça. Li va canviar la cara: diu que és afeccionat al futbol, però que no pot suportar el Barça. Se’m va escapar: «Que ets del PP?» Em va semblar que es tornava a enfadar: «Què té a veure una cosa amb l’altra? Que no podem separar la política del futbol?» Vaig callar, vam passar breument a un altre tema per desbloquejar la conversa i que no acabés així, de punta, i ens vam acomiadar. No li vaig demanar disculpes –tot i que la meva pregunta improvisada i ingènua pot considerar-se ofensiva, segons com– perquè em va semblar que, efectivament, devia ser votant del PP i que justament per això li havia molestat que ho descobrís en una conversa de tres minuts.Per dins, tanmateix, li vaig donar una mica la raó, perquè en efecte hi ha moltes excepcions. Aquí et pots trobar fins i tot gent del Madrid que és independentista –per a mi és un misteri irresoluble, però el fet és que existeix. Ara, sí que em sembla incontrovertible que, a Barcelona, els del PP que són alhora antibarcelonistes arriben a uns percentatges molt superiors als que els pertocarien –i, amb una majoria encara més gran, anticatalanistes o directament anticatalans: contra la llengua i contra el fet diferencial que vagi més enllà del folklore regional.
La prova la vam tenir ahir mateix, en una crònica del diari sobre un míting del PP a Barcelona:
Les crides als catalans a confiar en el PP per combatre la crisi econòmica i la “crisi de valors” de la qual responsabilitzen Zapatero es feien just mentre els carrers de Barcelona bullien de culerisme i catalanitat, amb l’arribada triomfal dels guanyadors de la Champions. Tant Mayor com Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho, María Dolores de Cospedal o el mateix Rajoy –a través d’un telegrama llegit a l’inici del míting– van fer contínues felicitacions al Barça i van reclamar l’espanyolitat de la seva victòria. Alguns dels presents a l’acte també lluïen ensenyes del Barça, però es constatava certa incomoditat de bona part del públic, que es va posar de manifest amb alguns xiulets i amb el fet que els més grans aplaudiments se sentissin quan Mayor va dir que entre els assistents “n’hi ha d’altres equips”. [...] Les crides a la llibertat d’elecció d’idioma i contra la imposició del català també van ser constants. Mayor proposa més promoció per a l’espanyol. (Avui, 29 maig 2009).
En quin altre partit polític pot passar (a Barcelona estant) una cosa com aquesta? En cap més. Potser en el dels pallassos, certament, que són en molts aspectes com els del PP però una mica més extremats –només una mica, no us penséssiu; ja veureu com el PP creixerà amb la davallada d’aquests que venien a «regenerar la vida política» de Catalunya.
Et vénen calfreds, quan penses que aquesta gent té majoria absoluta al País Valencià, quan veus que s’alternen al poder a les Illes o quan saps que de manera alternativa amb el PSOE controlen tot l’Estat, que inclou Catalunya –i els nostres diners, i la internacionalitat de la nostra llengua, i, mentre no ens espavilem, el nostre futur.
(La foto de la nena i el nen emmanillats, per als qui no sabeu de què va, correspon a una cínica campanya recent del PP, que va voler denunciar d’aquesta manera goebbelsiana que els infants catalans no són lliures de triar la llengua. I no volien dir que no poden parlar en català amb moltíssima gent, ni poden llegir moltes coses en català, ni gairebé mirar la tele o anar al cine en català, ni tenir videojocs en català, ni còmics en català, ni ser atesos en català en molts indrets..., no, volien fer veure que no se’ls deixa aprendre espanyol!!)
