«Imaginen ustedes que, por terror o por otra razón cualquiera, el “comité” rojo hubiese resuelto resistir en el recinto de la ciudad [de Barcelona], y que la masa de población aceptara semejante locura. La primera consideración que necesariamente tenía que presentárseles era la de los bombardeos en masa, no ya sobre la zona portuaria, sino sobre la totalidad de la urbe, que en ese caso se habría convertido en una ciudadela merecedora de un ataque general. Y como conocían la eficacia de las alas españolas sobre el puerto, era natural que se formularan la consideración siguiente: “Si los ‘raids’ de castigo contra los objetivos militares alcanzan resultados tan definitivos, ¿qué pasará cuando Barcelona entera pase a ser objetivos militares?” [sic] A eso llamo yo “efectos psicológicos de la amenaza”. Y creo que ha tenido, en los momentos finales, una importancia muy grande, no solamente a los efectos de precipitar el pánico, sino a los de impedir que los responsables de esta catástrofe huyeran en masa, cómodamente, llevándose el producto de sus robos y de sus expoliaciones. Ya se sabe lo que es la aviación en la guerra moderna. Es un arma terrible que facilita magníficamente la victoria y que se usará cada día con mayor amplitud.»
(Declaració escrita del comandant de l’exèrcit de l’aire Joaquín García-Morato y Castaño, comte de Jarama, Cruz Laureada de San Fernando i heroi “nacional”, La Vanguardia, 29 gener 1939)
No és fàcil, encara, parlar de manera rigorosa i desapassionada de la guerra incivil espanyola. A gairebé tots, fills o néts dels qui la van patir directament, ens és molt més senzill fer-ho de manera partidista, dividint la gent en bons i dolents. És molt difícil que no es noti, quan escrius o parles sobre aquesta guerra, de quina banda estàs. Diu que als Estats Units d’Amèrica, cent cinquanta anys després d’haver-se acabat la seva, encara es nota en la gent quan en parla de quina banda està. Suposo que és inevitable. Avui, però, intentaré ser el màxim d’equànime que pugui.
Les guerres es podrien definir com «el desfermament del crim organitzat» i són terribles per totes les bandes: no hi ha «bons». El meu pare, que va fer la guerra a 18 anys, que va perdre la majoria dels amics i va viure moltes altres tragèdies que no hauria de viure un noi a 18 anys, sempre deia: «Mai més una guerra», «Que no us toqui una altra guerra», coses així. Durant una guerra, sobretot si és de les mal anomenades «civils», es mata impunement i s’aprofita el caos i el carnatge general per passar comptes de tota mena de greuges personals i col·lectius. Per això qui comença una guerra té doble responsabilitat, encara que després, un cop encetada, les barbaritats puguin estar més repartides.
Un dels efectes col·laterals de totes les guerres és que també es menteix molt, més que en cap altra circumstància: la propaganda mentidera és una arma més de la guerra. Els «feixistes» van acusar els republicans de tota mena de maldats –malauradament algunes reals. La propaganda «roja», per la seva banda, quan Barcelona estava encara en mans dels republicans, solia acusar Franco d’arrasar les poblacions conquerides, i deien que això era el que passaria a Barcelona: l’exèrcit «nacional» –la «invasión italogermanofacciosa», segons La Vanguardia del 25 de gener del 39– mataria tots els catalans. Semblava que en això els «rojos» mentien, que exageraven, sobretot perquè després, tot i la repressió terrible –hi va haver milers de morts a Barcelona un cop acabada la guerra–, la ciutat no va ser destruïda.
Però aquí, en la citació reproduïda, tenim una prova diferent, una autoinculpació que em penso que no es coneixia gaire: ells mateixos, vet aquí la novetat, accepten que no haurien dubtat a arrasar Barcelona si Barcelona hagués resistit l’avenç franquista. La declaració reproduïda no forma part de la «propaganda roja». És un franquista, un franquista important, el qui ho diu en públic, qui ho escriu sense amagar-se’n gens, pocs dies després de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Barcelona. Em sembla simptomàtic que reconeguin sense embuts, que justifiquin i que diguin obertament al poble de Barcelona acabat de conquerir: teniu sort que els «rojos» van marxar, perquè si no tots hauríeu estat culpables, tota la ciutat hauria estat bombardejada, tot Barcelona seria una «ciudadela merecedora de un ataque general».
Eren, doncs, realment genocides. Aquesta amenaça, que jo sàpiga, no va planar sobre cap altra ciutat, ni tampoc la van acomplir amb Madrid, tot i la resistència d’anys i el front a tocar de les portes de la ciutat. El bombardeig total estava reservat a Barcelona, si Barcelona resistia.
Per sort, doncs, Barcelona no va resistir. Gràcies a això es va salvar... de desaparèixer.
No sabem què hauria passat si haguessin guanyat els «rojos». Segurament, si fa no fa, el mateix quant a repressió i terror respecte als vençuts i als considerats culpables de la guerra. Però no conec cap declaració del gruix d’aquesta que he reproduït per part de cap responsable de l’exèrcit de la República espanyola, el que va perdre. Si algú en coneix alguna, li agrairé que me n’enviï la referència.
