«No sé si amb intenció explícita o per causa de l’atzar, la qüestió és que durant aquest mes es projecta en alguns canals televisius especialitzats una mena d’obra completa del guionista britànic Peter Morgan. [...] Hem vist [...]
The Damned United (2009), un film televisiu sobre un període de la vida de l’entrenador de futbol Brian Clough. [...] La biografia de Clough ens permet entreveure quin és l’autèntic senyal d’autor de Morgan: la importància del confident, del segon de bord. Això explica com es tracta aquesta biografia de l’entrenador més carismàtic de la història del futbol anglès: Clough és un paio altiu i orgullós, que no para de polemitzar i que té un segon entrenador, Peter Taylor, que fa el treball a peu de camp. Quan el tàndem fa pinya és invencible, quan se separen Clough s’enfonsa. El film deixa en off l’ascensió triomfal de Clough i Taylor amb el Nottingham Forest. Perquè el que importa no és l’èxit final sinó radiografiar el fracàs d’un líder en el moment en què opta per no escoltar els que l’envolten. [...] No és mal missatge.»
(Extractat de l’article de Jordi Balló, La Vanguardia 15 setembre 2010)
Sí, deixant de banda que el paper protagonista és, com en molts altres films de Peter Morgan, Michael Sheen, un actor que no puc suportar per sobreactuador, per histriònic –em passa també amb gent com Kenneth Branagh o Russell Crowe, per dir-ne dos–, la pel·lícula val realment la pena justament pel missatge aquest, que a mi també em sembla força interessant. És justament per això que la imatge de dalt és la de Timothy Spall, que fa de Taylor, i no la de Sheen.
