dissabte, 10 de setembre de 2011

Prou discriminacions

Ja està bé. Ja n’hi ha prou de parlar de discapacitats, de minusvàlids, de limitats, de malalts, de retardats, de desvalguts, de cecs o bornis o invidents, de sords, de disminuïts, de mutilats, d’invàlids, de paralítics, paraplègics, tetraplègics o quadriplègics, d’esquizofrènics, de bipolars, d’autistes, de dements, de neuròtics, d’infectats de no sé què, de geperuts, de manxols, de coixos, de «gent diversa». Ja està bé. O tots moros o tots cristians. Tothom tenim les nostres deficiències, totes i tots som diferents. Cadascú té unes característiques pròpies, però no són substancials, són accidentals encara que siguin permanents. I no hi ha dret que parlem de la gent posant davant de tot aquestes circumstàncies.


El fet que algunes persones o les seves famílies s’agrupin per demanar empara o per ajudar-se mútuament no converteix aquella associació en l’essència, en la identitat substancial de les persones o famílies que la formen. Una persona és molt més que la malaltia, la dificultat motora o funcional que pugui tenir, tant si és temporal com permanent.

O sigui, hauríem de trobar una manera de parlar que deixés de banda aquests qualificatius «definitoris» –i «definitius»–, hauríem de referir-nos a la gent com el que són, persones. Sense etiquetes substancials. Que per bona fe que es tingui, sempre acabem en el mateix: no són iguals, com si fossin per essència subnormals, mongòlics, esguerrats o idiotes, tal com es deia abans. Sempre acabem dient això, sobreentenent això, encara que utilitzem altres paraules que ara ens sonen més bé i en realitat són eufemismes.

És clar que no som iguals. Jo no conec ningú igual. Ni, per tant, ningú que hagi de ser conegut abans que res com a part d’un col·lectiu que no és el de la humanitat. Quan als éssers humans els posem qualificatius, ni que sigui amb tota la bona intenció del món, els discriminem.

Hi insisteixo, parlem de persones. Que –avui, o durant un temps, o sempre– tenen alguna dificultat i necessiten suport, una ajuda potser immediata, pròxima i urgent, i prou. Però no hem de separar aquestes persones conceptualment de les altres. Les persones que avui o demà o sempre podem tenir dificultats o una necessitat de la mena que sigui podem ser tothom, qualsevol de nosaltres.