Hi han punts de la normativa que no s’assimilen com prescriu la norma, ni de cap manera, perquè són excessivament complexos i innecessàriament artificiosos, com es desprén d’opinions tan solvents com les d’Antoni Badia i Margarit i Joan Solà (Albert Pla Nualart, Això del català).
Per exemple, els llibres de text emfatitzen que davant de la conjunció “que” no hi van preposicions (a, amb, de, en), i que estes només poden anar davant de “què” si va accentuat (per ser un interrogatiu o un relatiu fort), amb profusió d’exemples.*
Però no hi ha explicació, en molts manuals, del cas de la conjunció condicional “amb que” (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”). En conseqüència, a la immensa majoria d’usuaris, incloent-hi els d’alta competència lingüística, no els quadra l’estructura “amb que”, sense accentuar, i opten sistemàticament per llevar la preposició o per accentuar el “que”, com en el cas de la frase comentada.
Josep Lacreu sí que posa l’aplec normatiu “amb que”, amb valor de conjunció condicional, en el capítol dedicat a les preposicions en l’imprescindible Manual d’ús de l’estàndard oral: “Amb que li ho recordes, n’hi ha prou.” També ho enregistra la GNV: “Amb que Neus parle, tot s’aclarirà.”
No falla l’usuari, falla la norma, que cal reformar-la o revisar-la, per evitar les contínues errades. De la mateixa manera que s’eviten molt els accidents de trànsit quan s’eliminen els encreuaments i les revoltes innecessàries i/o perilloses.
(Adaptat de l’article publicat en el diari Levante-EMV, 11 novembre 2011)
* * *
* Quan s’escriu “amb què”? Ja està dit: quan què fa de relatiu (“Les paraules amb què t’acomiadares ahir han causat sensació” [= amb les quals]) i quan fa d’interrogatiu, o bé directe (“Amb què penses anar a Gandia?” [= amb quin mitjà de transport]) o bé indirecte (“Ja em diràs amb què vols acompanyar el llomello, si amb pebrot o amb xampinyons” [= amb quina guarnició]). Ja es veu que l’exemple de Giménez (“No cal que els personatges tiren la porta, amb que l’estiren n’hi ha prou”) no té res a vore amb cap d’estes tres possibilitats.
Naturalment, construccions com les que reporta Giménez poden formular-se d'altres maneres, com ara: “No cal que els personatges tiren la porta, n’hi ha prou que l’estiren”, “Només que li ho recordes, n’hi ha prou”, “Si Neus parla, tot s’aclarirà”. Etcètera. Però eixe “amb que” no es pot considerar de cap manera incorrecte.
