divendres, 2 d’agost de 2013

Apostes


No m’agraden les apostes serioses, ni m’agraden en general els jocs que determinats polítics molt o poc cínics anomenen «lúdics»: casinos, bingos, escurabutxaques, lotos, timbes i tot plegat. Quan veig gent pitjant botonets un cop i un altre davant una màquina de coloraines que fa tot de sorolls o quan veig gent que cada dia dóna al botiguer uns paperets per veure si els ha tocat encara no sé què –no he vist que mai els toqui res, o almenys no en fan la cara–, ja em poso nerviós, o trist.

Per això quan m’haig de jugar alguna cosa amb algú, o bé dic que m’hi jugo 1.000 milions o bé, ja seriosament, que m’hi jugo una ració d’olives trencades i una cervesa.

I llavors hi ha corresponsals que han perdut alguna aposta i t’envien, amb simpatia, les olives trencades. (Queda pendent la cervesa per quan en pugui tastar, que ara com ara no se’m posaria gaire bé.)