divendres, 1 de novembre de 2013

Canvi de ritme














Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)