dimarts, 17 de desembre de 2013

Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)


(Utilitzo caixa alta [majúscules] per al nom de les lletres, per facilitar la lectura.)

Aporto més exemples de la premsa que em sembla que palesen, per tot el que he dit fins ara sobre la qüestió, un criteri erroni, que espero que algun dia es corregirà.

Vull dir, que es reconeixerà que traspassa la frontera del que és raonable el criteri d’apostrofar sempre davant els mots masculins començats per les vocals A, E, I, O, U, els femenins començats per A, E, O i també I, U tòniques, hi hagi el que hi hagi entremig, o davant sigla començada per consonant el nom de la qual s’expressa amb vocal inicial (F, L, M, N, R, S --> efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Se suposa, a més, que davant sigles d’origen estranger el criteri descrit tampoc no varia, perquè el parlant –l’escrivent– ha de saber si aquells mots són masculins o femenins (si és que tenen gènere en la llengua d’origen).

L’error encara és més patent –per mi–, quan alhora es continua sent fidel al vell criteri de no apostrofar davant el nom de les lletres o davant d’uns pocs casos (la una, la ira i quatre més) que, com deia Fabra, si s’apostrofessin induirien a confusió.

Com si no indugués a confusió l’apostrofació davant sigles, especialment les començades per A... La AP-7 (autopista) és «l’AP-7» o «la P-7»?

Em direu: però si per escrit es veu clarament la diferència: «l’AP-7» és una cosa i «la P-7» una altra de diferent! On és el problema? Responc amb una altra pregunta: i on és el problema d’escriure «l’a» o «l’una» i no «la a» o «la una», com marca la norma ara, si per escrit queda claríssim el que volem dir amb «l’a» o «l’una»? Doncs el problema, per Fabra, és que l’escriptura ha de reflectir tant com sigui possible, dins dels límits de la norma, la parla. I la parla, la gent que parla, es resisteix a dir «l’a», per referir-se a la lletra A (no gaire per dir «l’una», per referir-se a les 13:00 hores o a les 1:00 hores). La majoria –la majoria, no dic que sigui tothom– diem «la a» i (aquí no la majoria) «la una», no per norma, sinó per claredat, perquè ens surt així de manera natural, no cal que ningú ens ho hagi ensenyat.

Doncs això.

Els exemples que deia:
- L’“I Love NY” s’ha convertit en un símbol universal
- La gent permet els abusos per allò d’“em costarà més el collar que el gos”
- L'SNP atia la por de l'unionisme per convèncer els electors
- [...] la primera dècada [...] de funcionament d’RTVV
- D''¡Ay, Carmela!' a les aventures de 'Thor'
- Vaig entendre que ser amable era sinònim d’“et demanaré alguna cosa”
- Els temps de Jed Bartlet, el president idealista d’“El ala oeste”, queden lluny
- [...] obre portada amb el titular “Fi a l’«Espanya ens roba»”
- Quan apareix a la pantalla l’“et noto estrany”...
- Allò d’“es pot dir més alt però no més clar”...
- Allò d’“a veure qui mana aquí”...

En canvi, trobo a la Bíblia Catalana Interconfessional exemples del contrari:
Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor» (Gen 26,25)

I el diari Ara ha deixat de posar apòstrof –o no n’hi havia posat mai i no m’hi havia fixat– davant sigles (p. ex.: «la NSA», National Security Agency) que es consideren de gènere femení i que comencen amb consonant en la llengua original, tot i que en aquesta llengua original no siguin de gènere femení (en anglès molt pocs substantius tenen gènere).


Hi torno: hi ha inseguretat en la qüestió, els criteris ballen, no està tot dit. És aquí, on volia anar a parar.

[Article actualitzat juliol 2014]