dissabte, 15 de febrer de 2014

De comiats

És difícil acomiadar-se d’algú a qui estimes, pròxim, molt pròxim.

I si se’n va, no tornarà.

És difícil acomiadar-se’n, sobretot, si no saps ni tan sols si te n’has d’acomiadar o no, o si no saps com fer-ho –acomiadar-te’n– de manera que se n’assabenti. No saps si et sent, no saps si hi és tot.

Potser ja se n’ha anat?

Ets dins d’un caixó de ciment armat sense sortides. O potser hi ha un forat per on pot sortir el so, el teu missatge de comiat.

És dins d’un caixó de ciment armat sense entrades. O potser hi ha un forat per on pot entrar el so, el teu missatge de comiat.

I si no hi ha finalment motiu per al comiat perquè l’acomiadat no se’n va? I si finalment no se’n vol anar i per això no se’n va? Imagina’t si, al capdavall, ara no vol anar-se’n de cap manera, i si no se’n va és perquè fa tots els possibles per no anar-se’n.

Però no t’ho pot dir.

Com quedes, llavors, si te n’has acomiadat?

I què fas, en canvi, si l’acomiadat sí que vol agafar el tren –t’havia dit, com un desideràtum llunyà, que li agradaria agafar aquest tren– però no pot, no hi ha tren, el tren s’ha aturat en una via morta, ni avança ni retrocedeix? Què fas?

Te n’acomiades?

Te’n vas de l’estació i ja s’ho farà, ja s’ho faran, no és problema teu? Al cap i a la fi, per quins set sous has anat a l’estació? Per què t’hi has implicat tant?

Perquè me l’estimo, vet-ho aquí. És per això que hi he anat.

I és per això que em faig tantes preguntes.

Per què acomiadar-te per sempre d’algú que estimes costa tant?

Per què tot és tan difícil?



(La imatge l'he agafada de Prissy Fit)