dissabte, 14 de juny de 2014

Qüestions de llengua (65): Santesteve o Sanesteve?

Aquest cop robo la qüestió, descaradament, del meu amic David Paloma (quan el vegi ja li ho* diré):

[...] A propòsit de la pronunciació de la t de sant davant de mot començat amb vocal, Pompeu Fabra va escriure una conversa filològica l’11 de març de 1923 per assenyalar un defecte de pronunciació freqüent que consistia a dir sanilari (en lloc de Sant Hilari, amb t) i sanandreu (en lloc de Sant Andreu, amb t). A la Contribució de 1898 ja els havia esmentat. Més endavant, el 1912, Fabra hi va afegir Sant Antoni. Són prou conegudes les santantonades o santantonàs, una de les festes teatralizades més antigues del país. Per la forma dels mots desprenem que, davant d’Anton, la t de sant s’hi sent ben clara.

Gràcies a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, que inclou transcripció fonètica, sabem que la t també sona a Sant Adrià de Besòs, Sant Aniol de Finestres, Sant Iscle de Vallalta, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà. També sona a Sant Andreu (Salou, de la Barca i de Llavaneres), Sant Hilari (Sacalm) i Sant Antoni de Vilamajor, però en canvi no sona a Sant Esteve de la Sarga. És l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el vistiplau del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’autora d’aquestes informacions.

Arribats aquí, em sembla agosarat que es recomani pronunciar la t de sant, en una elocució formal, si la paraula següent comença en vocal. Fora dels casos vistos, trobaríem un munt de sants (històrics i catalans, per exemple) amb una t muda: sant Auguri, sant Ebonci, sant Idaci, sant Ot…

(David Paloma, El Punt Avui, 17 gener 2014)

*Ara aquest li ho no es veu gairebé enlloc (a El Punt Avui i a VilaWeb sí), com si tothom s’hagués posat d’acord alhora a considerar-lo carrincló. I jo el trobo a faltar (per escrit), ja ho veieu. I encara el sento (parlat) a gent de per allà baix. Penso que hem anat massa de pressa, sobretot a fer-ho amb tan poc consens. Però bé, és veritat que aquestes coses no es poden aturar amb bones paraules. La gent fa el que fa perquè els dóna la gana i al final, si les solucions en principi errònies es consoliden, doncs es consolidaran. I un cop consolidades, seran beneïdes com a correctes. La llengua evoluciona d’aquesta manera, ens agradi o no.)

(La imatge està presa del blog d’Elena Embuena per a Sant Joan Despí)