Doncs ara em passa el mateix que sempre però descomptant el temps que transcorre mentre m’estic a l’estació, si haig de viatjar sol, un cop que he comprovat per quina porta he d’entrar, en quina andana hauré d’esperar. Durant tot aquest temps no pateixo perquè ja ho tinc tot controlat.
I com que falta molt de temps per pujar a l’autocar o al tren o a l’avió i no són allà —si hi fossin, ja hi hauria entrat i seuria al meu lloc, el que em corresponia segons el bitllet, bitllet que hauria mirat cent vegades—, em poso a passejar o m’assec en un banc.
I m’encanto. Em passen els minuts sense adonar-me’n i quan miro el rellotge ja és l’hora, normalment un minut o dos més. I corro i arribo tard.
No sé si és bo o dolent. O si és una manifestació de la naturalesa humana quan arriba a certa edat o bé un preu que he de pagar per haver estat tan amarrón* —no sé trobar en la meva llengua una paraula tan gràfica com aquesta– tota la vida.
* En espanyol tampoc no existia fins ara. L’han introduït en la nova edició del seu diccionari oficial, la mateixa edició que ha redefinit innocentment termes com referéndum, nacionalidad, soberanía, estado...
