dijous, 27 de novembre de 2014

Carta oberta a la doctora Carme Junyent


Contesto temeràriament a aquesta altra carta.

(Senyora Junyent, una cosa prèvia perquè em penso que ens ha colat dins del seu discurs una trampeta: diu que hi ha els exemples d’incorporació d’estrangerismes amb forma de masculí. Però, doctora, passa el mateix amb pizza, ikastola, caipirinha, favela, geisha, meiga, queimada, txapela? Per què els ha obviat? Potser perquè algunes de les llengües de les quals provenen tenen més diferenciats el masculí i el femení gramaticals? Potser perquè omplen un espai que és femení (també lady, miss)? Però sobretot: què hi té a veure amb tot plegat? Per mi, res. I per això ho dic al començament, per separar-ho del cos de la carta.)

M’adreço a la doctora Junyent però m’adreço també a tota mena de docents, ensenyants, lingüistes professionals:

No pot fer res la llengua, la gramàtica, per visibilitzar d’una manera més clara les dones, l’element femení, quan el progrés social en tants aspectes ha sigut prou important en els últims decennis?

Si, posant per cas, es discuteix de manera seriosa per què, ocupant els mateixos càrrecs, els sous de les dones no són com els del homes; si a l’home se li reclama no ja que coŀlabori o s’impliqui o ajudi en les tasques de la llar i en la cura de les criatures sinó que es parteixi el bacallà amb la dona (són exemples, potser mal expressats)..., la llengua no pot fer res, cap ni una aportació, a tota aquesta evolució social?

No sentim res. Silenci. Simplement, un cop més, que la llengua, com ha dit la doctora Junyent altres vegades, «ja seguirà el canvi». És clar: «si és que n’hi ha d’haver», precisa. Amb la qual cosa potser ens avançava que, si fos per ella, no n’hi hauria d’haver cap. «Si no cal canviar, cal no canviar.»

I mentrestant, es condemnen els doblets sistemàtics –d’acord!–, es condemnen els noms coŀlectius més o menys inventats amb bona voluntat, i sovint amb poca traça. D’acord! Però això és perquè des del món lingüístic, professional, universitari, no hi ha la més mínima ajuda! Només «la gramàtica no es toca». Es condemnen tots els intents, però no es donen solucions per fer un pas endavant i proposar una sortida ni tan sols per als «metges i infermeres» o per a les reunions de senyores en què hi ha un senyor. Es diu que són casos particulars.

I s’insisteix que a l’escola cal evitar «els i les alumnes» i «els nens i les nenes». Que cal evitar-ho arreu, perquè «és ridícul». Si es diu «els nens i les nenes» s’està dient que les nenes no són nens, i «això és intolerable!» I també és absurd dir «les nenes i els nens». Ridícul!

I expliquen (també) casos particulars –en aquests els donarem forçosament la raó, no hi ha més sortida, si més no de moment– en què el masculí plural és l’única solució per referir-se a un coŀlectiu d’homes i dones o simplement a una parella: «el Joan i la Mireia dormen junts», «anaven tots plegats a l’estadi».

I tot seguit apeŀlen a una suposada «incoherència» quan, amb tota la bona fe, algú comença un discurs amb un «ciutadans i ciutadanes» o «ciutadanes i ciutadans», perquè diuen que això obliga a seguir fent doblets en tot el parlament. I a més diuen que les ciutadanes, llavors, no són ciutadans. I, tornem-hi, «això és intolerable!»

En canvi, n’hi ha –dones i també homes– que defensem que dir «ciutadans i ciutadanes», o «nens i nenes» o «senyores i senyors», o «els i les metges», o «els infermers i les infermeres» (?), o «els i les alumnes» no sols és perfectament acceptable sinó que, a més a més, un cop fet una vegada el doblet... no obliga a ser «coherents» al llarg de tot el discurs que segueix després! No obliga a fer tots els doblets! Oh miracle: aconsegueixes d’un sol cop que les ciutadanes, les nenes, les senyores, les metges i les infermeres (?) i les alumnes es trobin esmentades explícitament i que alhora, a continuació, en la resta del discurs, se sentin dins del coŀlectiu dels ciutadans, dels nens, dels senyors, dels metges, dels infermers (?) i dels alumnes. Les dues coses!

(Poso amb interrogació el cas de «les infermeres» perquè no crec que cap infermer se senti exclòs quan es diu «les infermeres»; i en canvi sí que crec que moltes infermeres se sentiran excloses si es diu «els infermers».)

O no entenen res o no ho volen entendre. No proposem «ser coherents» sinó simplement visibilitzar una mica les dones en discursos adreçats a coŀlectius formats per dones i homes. No volen entendre que el nostre objectiu s’assoleix ja en el primer moment, quan hem dit «ciutadans i ciutadanes» o «nens i nenes». Ja està, ja en tenim prou, ja ho hem dit! No cal que siguem «coherents» després! No ho entenen? Intentem canviar una mica, una miconeta, el que es feia fins ara (tret del «senyores i senyors», que sí que es feia i que ara, és clar, caldrà eliminar en nom de la gramàtica, perquè és una fórmula absurda, procedent de temps periclitats segurament prefabrians).

Sembla que se’ls mengi el fetge qualsevol intent. Condemnen solucions més o menys imaginatives, fetes amb bona voluntat, com ara la següent (deixem de banda, sisplau, que «a l’alumnat / als alumnes» són prescindibles, que ho són. Mirem de centrar-nos en el cas hipotètic):
«AVISOS A L’ALUMNAT / Avís per a alumnes de 3r d’ESO / Qui vulgui revisar exàmens podrà fer-ho a partir de les sis de la tarda. Els alumnes seran convocats* per ordre alfabètic...».
(No, no són contradictoris «els» i «convocats», no trenquen l’omnicomprensivitat del discurs en conjunt, perquè aquesta és present en tres ocasions, les quals ocasions han deixat clar a les alumnes que també estan convocades, perquè són part, sens dubte, de l’«alumnat», i són «alumnes» i són «qui vulgui».)

L’opció de les sempre presents guardianes de les essències (en aquest cas, l’essència del masculí plural com a omnicomprensiu) seria:
«AVISOS ALS ALUMNES / Avís als alumnes de 3r d’ESO / Els alumnes que vulguin revisar exàmens podran fer-ho a partir de les sis de la tarda. Seran convocats per ordre alfabètic...».

Si escrivim en un altre tauló d’anuncis:
«Els infermers de l’hospital estan convocats demà, per parlar del nou contracte coŀlectiu, davant el WC d’homes de la planta baixa»
- les infermeres se sentiran cridades?
- si se senten cridades, els agradarà que la gramàtica obligui a fer aquest canvi («ja no som infermeres, ara som infermers, visca!»), en nom de la llei i del progrés?

Quan als restaurants polits demanen a una taula on hi ha dos matrimonis (dos homes i dues dones) «els senyors voldran res més?» no estan demanant si ells i només ells volen alguna cosa més, sinó que els ho estan demanant a tots quatre. D’acord. Però si, in illo tempore, deien «els senyors poden passar a la sala de fumadors» s’estaven dirigint als homes. Amb la mateixa paraula! Quines coses!

És això, senyora Junyent, però al contrari. Hi ha situacions, com són un discurs o una carta o una conferència o un manifest o un tauló d’anuncis o un restaurant... en què no passa res ni es discrimina ningú quan es diu «catalans i catalanes» o «catalanes i catalans». És una fórmula de cortesia que, a més a més, ajuda a fer un passet endavant en la visibilització explícita de les dones en aquestes situacions.

Doncs no, per la banda de vostè no. Cap renúncia. Ni un pas enrere. Anem tirant, tranquiŀlitat i bons aliments, no cal fer cap esforç perquè la llengua ajudi a mostrar que d’alguna manera a la societat hi ha hagut canvis. No cal fer cap passa més enllà, aquí no s’ha de fer servir la imaginació, la llengua no forma part dels àmbits socials en què, per descomptat, no es cansaran també de dir que sí que s’hi ha de fer més visibles les dones.

Punt final. Si diem «catalans i catalanes», estimada senyora, així, amb un sol cop, estem dient simplement això, «catalans i catalanes», una fórmula de cortesia (una fórmula!) com la de «catalanes i catalans» o com la de «senyores i senyors».

I no va ni contra la gramàtica ni contra ningú.

Pere Saumell
Periodista per compte propi aficionat a qüestions de llengua

(En aquesta carta, senyora Junyent, em penso que no he fet servir el masculí plural omnicomprensiu ni una vegada, tret de quan l’he esmentat explícitament. En canvi, he fet servir una vegada un femení plural omnicomprensiu. Si no s’ha adonat de l’estratègia seguida potser vol dir que sí que és possible fer el que proposo sense que pateixi, com diu vostè, la gramàtica. Això sí, cal esforçar-se, cal posar-hi imaginació.)