»Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto [...] En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.
»Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viurer al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. [...]
»Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.
»Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.
»El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.»
(Extracte de l’article de David Paloma a El Punt Avui, 20 febrer 2015. I encara, segons qui escrivís, s’hi podria afegir algun canvi més respecte a com escrivim avui: qu’i habia, i hagué, añ, carré, Clarís, Lauria, que’l desá, axí, axó, Real Academia, d’aquell tems, escribía, als i va dexá escrit, faltaban, s’i habian de fé...)
