dissabte, 29 d’agost de 2015

Llibres antics (1): ‘Retrats literaris’, de D. Guansé, 1947 (1)

Des de fa una temporada han anat caient a les meves mans, per vies diverses, i com de sorpresa que et concedeixen sense buscar-la, llibres antics, que no he trobat a les biblioteques i que em semblen extraordinaris per diversos motius.

De manera que enceto un nou serial per explicar qüestions que em semblen d’interès general sobre aquests llibres –solen ser assaigs– actualment descatalogats i potser fins ara considerats perduts o molt difícilment localitzables.

Començo amb aquest: Domènec Guansé (1947), Retrats literaris, Edicions Catalònia, Mèxic. Hi ha exemplars d’una versió posterior (1994) que recull fragments d’aquest llibre i que es va titular Abans d’ara. Però de Retrats literaris no he trobat cap més exemplar, fins ara, que el que tinc des de fa poc temps a casa.

He pres nota, en una ullada ràpida, d’alguns trets lingüístics i altres detalls que he pogut trobat en aquest llibre.

Gramàtica
- imperfet de subjuntiu en comptes de condicional (fenomen que em pensava que era més recent): “...[tal cosa] m’hagués fet variar...”
- concordança dels participis: “els he descrits” / “les he posades” (això encara és vigent en força àmbits del català; jo mateix la faig sovint [per escrit])
- “per a” d’opinió: “per a mi que...” / “per a ell, un escriptor assolia...”
- “passió per al teatre”; però “passió per la literatura”
- futur de probabilitat (que em pensava que era més recent): “molts s’hauran enfortit...” / “certs detalls se m’hauran perdut de vista” / “un dels que li haurà suscitat més problemes, que li haurà proporcionat més maldecaps”
- per + infinitiu amb valor causal: “...si he cregut convenient afegir-hi aquest detall és per semblar-me que ajudaria...” / “...per semblar-me suficient i que l’expressió es feia més intensa...”
- per a + infinitiu amb valor final (sistemàtic, sense discriminació del tipus de verb)
- a l’igual que (‘a l’igual de, igual que, igual com’)
- ser + adjectiu/participi: “les Normes feia temps que eren promulgades” (avui la generalitat de la gent diria: “havien estat/sigut promulgades”)
- signes d’interrogació i exclamació inicials bastant freqüents, però no sistemàtics: de vegades sembla que els utilitzi amb preguntes o exclamacions llargues (més d’una línia), però no sempre és així
- pleonasmes pronominals: “m’ha calgut limitar-me a triar...”
- altres suposats pleonasmes (encara vigents): “l’autor en sabia massa de les seves vides” (en comptes de “l’autor en sabia massa, de les seves vides” / “l’autor sabia massa de les seves vides”)
- infinitius substantivats amb article: “l’haver sabut servar la serenitat”
- no caiguda de preposició abans de la conjunció que, amb la conjunció accentuada o no: “la inquietud prové de què”, “la intenció de la frase consistia en que el lector no podia...”
- es superà, es satisfà, es sentia... (i no “se superà, se satisfà, se sentia”...).

Continua.