dimecres, 23 de setembre de 2015

En Pere sense por (versió adaptada)

Hi havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d’herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber-ho i un dia decidí anar-se’n pel món per veure si la trobava. [...]

En Pere es posà en camí i a tothom que trobava preguntava:

–No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!

I la gent el prenia per beneit. [...]

Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n’hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d’escudella d’una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona.

Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d’ells digué:

–A mi m’han tret escudella de la caldera.

I un altre:

–A mi m’han escarbotat el pa.

I el tercer:

–A mi m’han agafat un cantonet de truita.

Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.*

Quan se’n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure’l restaren parats i li digueren:

–No et fem por?

–Precisament això és el que jo voldria, que me’n féssiu, i, si voleu, ja me’n podeu anar a coure una mica, de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.

Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l’amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra. [...]

Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se’ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla.

La princesa, que va saber que el gran desig d’en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d’aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre d’en Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:

–Ara si em moro no em sabrà greu, perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.
I tururut
el conte està acabat
i dalt de la porta
hi ha un fust,
s’ha acabat;
amén Jesús.
-------------
* Els gegants es deien Espanyet, Banquit i Botifleró i els agradava molt fer amenaces (nota de l’adaptador).

(Extracte adaptat de la versió de Joan Amades)