dimarts, 2 de febrer de 2016

Docudrama «original»

Em recomanen una sèrie catalana que corre per internet. Docudrames juvenils de deu minuts o un quart. Interessants, divertits, originals. Tot això em diuen. Molt bé. Quan tinc una estona entro al web de la sèrie. Busco el capítol 1. L’engego. Comença amb una parella cardant. Dura poc. Parlen sobre el fet, si ha anat bé i tal. Acaba la seqüència. Al minut 3, el noi de la parella anterior torna a estar en pilotes, però ara amb una altra, també conilla, que li vol fer veure, molt pedagoga ella, que allò no vol dir res, que és com anar a la platja.

Ho deixo córrer, ja he aguantat prou (que no em diguessin que m’havia precipitat, etc.). Una sèrie molt original, sí. Per favor.

De ben petit em van ensenyar que les titoles i les vagines, els pits i els panderos no són res dolent, al contrari, però que formen part de la vida privada de la gent. A la vida real no ens despullem cada cinc minuts i encara menys davant parelles diferents. Quan una sèrie comença mostrant actes i òrgans sexuals no pretén ser original, pretén enganxar i prou. En concret, pretén engrapar-te pels dallonses, si se’m permet l’expressió. Sí, a la majoria dels homes això ens atrau de seguida, som bastant animals i a més en zel permanent, i ens sol encuriosir la imatge sexual encara que el que ens expliquin no tingui cap solta. Les dones són més racionals i en aquest punt no tan bèsties, però potser justament per això no s’adonen –algunes– de com les poden manipular i convertir en mers objectes ingenus per al gaudi visual –o més– del mascle.

Ep, que no parlo de les decisions que pugui prendre cadascú en la seva vida, que per això és seva. Parlo de determinades feines i rols que exigeixen a la gent seguir guions i comportaments «perquè ho diu aquí». (Ho diu aquí perquè ho has escrit tu, nen.)

«Original», hi torno, quins pebrots.

(Imatge: ninot Worrible, d’Andrew Bell)