dissabte, 19 de març de 2016

Tenim palmó

La fotografia és de La lectora corrent
Ja feia uns quants dies que veia pel carrer, de tant en tant, alguna persona amb un palmó o una palma. Poca gent, però se’n veuen. I avui he tingut una rauxa –dec estar influït per algun agent d’aquells que no et fa ser exactament responsable dels teus actes– i he comprat un palmó a una senyora que en venia a la Diagonal. Sense pensar-m’ho gens. Apa, ja està, ja tens el palmó. (Són cars!)

Els anys que feia que no entrava a casa un palmó! Ni me’n recordo. Més de quaranta segur. Doncs això. I a més he comprat el més llarg que hi havia, fet que ha implicat pujar per l’escala i, dins de casa, haver de deixar-lo a terra, perquè és més alt que un santpau.

I ara què? Doncs ara se suposa que haurem d’anar a beneir-lo. Ja m’han dit: «On vas tu amb un palmó, això és per a les criatures!» Doncs sí, m’he tornat criatura.

Ara m’ho mirava –llocs on beneir la palma– i em penso que aniré a Santa Anna, que és un dels pocs dies de l’any que obren el claustre a tothom –a tothom que vagi a beneir. Vas a Santa Anna i, un cop dins, penses com seria de meravellosa la plaça de Catalunya si no hi hagués el banc del país de la banda Atlàntic ni aquells tres o quatre edificis horrorosos que té al costat. Fins i tot la baluerna del magatzem de la banda Besòs seria suportable. De fet, si no veus els quatre esguerros de la banda mar allò ho trobo assumible.

No sé si m’atreviré a picar amb el palmó a terra perquè li surti una bona escombra.

I després què? Doncs el palmó lligat a la barana del balconet, com fèiem de petits. I a passar l’any. O fins que me’n cansi.

Em fa iŀlusió, tot plegat. Així, de sobte.

Només tinc el problema de com arribar a Santa Anna. A l’autobús no ens el voldran segur, el palmó.