dimarts, 27 de setembre de 2016

Perles (170): No rigueu o no rieu?

[...] Quan hem de donar ordres sense un no al davant, hem de fer servir l’imperatiu. I aquest mode es forma a partir del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Però no cal complicar-se tant. En verbs d’aquest tipus només cal que pensem que la segona persona del singular, que mai genera dubtes, i la segona persona del plural han de tenir la mateixa arrel, que serà diferent de la de la tercera persona del singular i la primera i la tercera del plural. És a dir: mou (tu) i moveu (vosaltres); i mogui (ell), moguem (nosaltres) i moguin (ells).

I què passa quan donem ordres negatives (d’aquelles que els pares no podem parar de repetir)? Doncs que llavors no hem d’utilitzar l’imperatiu, sinó el subjuntiu. I tot és més fàcil. Si hi ha -g- a la primera, hi és a totes. És a dir: no rigueu, eh?


(Extractat de Maria R. Mariné, sèrie «Català amb bolquers», Ara, 7 agost 2016)