«Hem tombat» l’estàtua

Retirada de les restes de l'estàtua pels serveis de neteja, el mateix dia que s'havia d'inaugurar (foto Quique García, Efe)

Jo no entenia aquesta exposició, no entenia què hi feia al Born, no entenia per què l’Ajuntament de Barcelona guardava als seus magatzems una estàtua de Franco sense cap –això especialment no ho entenc–, no entenc per què l’estàtua s’atribuïa a Josep Viladomat si ell se n’havia desmarcat expressament i ni tan sols va anar a la inauguració –Viladomat no podia amagar, però, que va fer una estàtua de Franco a cavall, s’assemblés o no a aquesta, tot i que també és veritat que la va fer per xantatge–, no entenc per què l’ajuntament volia provocar l’independentisme d’aquesta manera, o aigualir-lo, o vés a saber què, no he entès la tesi dels relats que se n’han fet, no entenc res. Ves a saber, potser inicialment es va dissenyar allò d’aquella manera ridícula només per interessos ingenus i després, tot i veure que no tenia cap sentit, la caparrudesa va impedir que fessin marxa enrere fins que no han tingut més remei.

Em va semblar bastant lògic, tenint en compte tot això, que l’estàtua rebés una pluja d’ous i de tomàquets, que fos dutxada amb pintura, que la decoressin amb estris diversos buscant l’escarn màxim, que li pengessin estelades –la de la cua del cavall quedava especialment bé.

Em vaig posar a la pell dels guàrdies que havien de prendre nota dels brètols que feien totes aquelles coses, els vigilants municipals que els amenaçaven per «atemptar contra béns públics». Imagina-t’ho: has de defensar una estàtua de Franco.

Tot això és ben clar. Però al final van ser tres persones les que van tirar l’estàtua a terra i van obligar l’ajuntament a posar fi a aquella comèdia abans i tot que s’inaugurés oficialment l’exposició.

Van ser tres persones i uns quants més que els feien costat in situ. No va ser «el poble». No ho dic, evidentment, perquè castiguin aquestes tres persones –pobre de qui ho faci, perquè llavors sí que s’alçaria el poble–, sinó perquè no ens posem medalles que no ens toquen. Hem aplaudit de lluny estant i para de comptar.

Van ser tres persones.

Ho repeteixo perquè, per a bé i per a mal, al llarg de la història de vegades s’han atribuït «al poble» fetes que no eren ben bé «del poble» i que potser el representaven –en aquest cas em sembla evident que sí, almenys a una bona part–, però potser no. Eth qu’age aurelhes, qu’ac entene.

(I ara agafem-nos fort, tant els que teniu vocació d’herois com el que no en tenim, perquè em penso que el vent de ponent que aviat es girarà vindrà carregat de pedregada seca que caurà sobre tothom.)