dimecres, 30 de novembre de 2016

Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.