dimecres, 9 de febrer de 2011

Mots encreuats i traduccions

Deia fa temps Màrius Serra: «S’ha intentat fer programes que resolguin mots encreuats. N’hi ha, però és molt fàcil tombar-los. Will Shortz, de The New York Times, es va enfrontar al millor d’aquests programes i el va derrotar amb uns mots encreuats plens de jocs de paraules, associacions insòlites i sentit de l’humor. Aquell mateix crucigrama va ser resolt sense problemes per més d’un humà.» (La Vanguardia, 21 març 2006).

Doncs això mateix, afegeixo jo, passa amb els traductors automàtics, les memòries de traducció i altres programes similars. No superaran mai els humans si es vol qualitat –i fins i tot, molts cops, si es vol entendre simplement què volia dir més o menys el text original–, perquè els programes no tenen capacitat d’abstracció, només tenen capacitat d’aprenentatge i de repetició.

Exactament igual com no aconseguiran ni tan sols resoldre els mots encreuats que deia en Serra, perquè una mateixa definició pot donar lloc a resultats diversos, segons el rerefons ambiental, segons quina sigui la sèrie de TV que segueix la majoria aquella temporada o el tema de moda o recurrent –trend topic o sticky topic, en diuen ara– de la xarxa d’internet o de les converses de carrer que dominin aquells dies. Per exemple, la definició «lluu o llueix una americana contundent (8 lletres)», segons el context i l’època, podria resoldre’s amb «a-gardner», «marilyn-m», «scarlett»... o bé «s-i-martín». I això, em penso, no ho sabrà fer mai un programa informàtic.

(«Lluu» i no «llu» –les dues formes són correctes– per fer, de passada, un petit homenatge al Màrius, ja que li he manllevat la citació de dalt; homenatge, ara que hi som, que mai no seran capaces d’entendre les màquines, sinó només les persones de carn i ossos que sàpiguen alguna cosa sobre en Màrius i la seva família.)

La intuïció original, la ironia improvisada, els equívocs conceptuals i els jocs de paraules nous no s’aprenen. Ni per resoldre mots encreuats ni per traduir amb solvència.

El problema és que hi ha gent que no s’ho acaba de creure. I així anem. O així van alguns. Alguns que prenen decisions en aquest àmbit i que són, malauradament, massa gent. Com si la crisi es pogués resoldre retallant qualitat. Que no ho veieu, que això és la xocolata del lloro i que a més a més us farà anar cada cop més malament?

Per sort, n’hi ha que no fan bromes amb aquest assumpte i saben que per sortir-se’n cal pencar fort i pencar bé, amb passes fermes, sense cedir a la temptació de rebaixar la qualitat dels seus productes. Són aquests els que ja comencen a veure la llum del final del túnel. Als altres els costarà més arribar-hi. Si hi arriben.

* * *

Afegeixo una reflexió (adaptada) de José A. Marina: «Una vegada van voler programar un ordinador perquè escrivís best sellers. Hi ha molts programes per escriure relats curts, però una novel·la d’èxit era tot un repte. Van demanar a un escriptor quins eren els ingredients necessaris per aconseguir-ho i va respondre: “Han de tenir un ambientació aristocràtica, sexe, intriga i un toc religiós per donar-li fondària.” Amb aquestes dades, l’ordinador va començar a escriure el text següent: “Déu meu! [religió], va dir la duquessa [aristocràcia]. Estic embarassada! [sexe] Qui deu ser el pare? [intriga]” Això és un acudit. Però no ho és el programa que vaig intentar fer perquè un ordinador entengués, justament, un acudit. En vaig triar un que diverteix molt nens de cinc anys, per no exigir massa a l’ordinador: “Mira que sou durs d’orella, diu un. Els altres responen enfadats: Som sords, però no ous durs.” No vaig aconseguir que l’entengués, perquè vaig ser incapaç de donar-li les regles perquè distingís un acudit d’una errada. En tot acudit hi ha una incongruència.» (LV Estilos, 5 febrer 2011)