Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.
Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.
No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.
Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.
I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.
I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.
Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.
N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.
N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.
Hi ha gent de totes menes.
És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...
Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.
La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.
Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.
I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.
Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.
L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.
