Una anècdota del president Pasqual Maragall

Ara que el molt honorable president Pasqual Maragall i Mira es retira, és l’hora que expliqui una anècdota personal. Ja li vaig dedicar una nota d’aquestes fa uns mesos, però llavors era pel càrrec que ocupava, no per la persona.

Un mal dia de setembre de l’any 1993 es va cremar casa meva. Jo vivia llavors en un racó d’un dels pocs habitatges que hi havia a l’Edificio Autopistas –horrible baluerna ple de despatxos i unes quantes vivendes, que encara ara lluu al capdamnunt, no sé per què, el logo antic, el logo d'una empresa que no existeix–, el gratacels de la plaça Gal·la Placídia de Barcelona. L’incendi, que va començar cap a les cinc de la matinada, va ser espectacular. En van sortir imatges als mitjans de comunicació d’arreu del món. Les mànegues dels bombers no arribaven a les plantes de dalt de tot i els dipòsits d’aigua de seguretat de la terrassa... eren buits. O sigui, tal com van dir els mateixos bombers, davant un incendi en aquell edifici només podíem esperar que no es cremessin les plantes inferiors a la del pis on havia començat el foc, perquè en les de la part superior no hi havia res a fer.

Els crits de la gent i sobretot l’estrèpit bestial que provocava aquella teia ardent ens van despertar a temps a tots els veïns i fins i tot vam poder salvar les coses que consideràvem més valuoses. A partir de la planta 14 cap amunt –l’edifici en tenia 19 i el foc havia començat a la 16– tot va desaparèixer, consumit per les flames. La resta de l’edifici, i sobretot els respectius aixovars domèstics –i, en els despatxos, el material d’oficina, llibres, paperam, etc.– va prendre molt de mal per efecte de l’aigua, però l’estructura va aguantar. Ningú no va resultar ferit, per sort, tot i que les quatre escales dels veïns van ser de les primeres coses que es van cremar, per l’efecte xemeneia, en les plantes de dalt de tot.

No hi havia escala d’incendis. Ja se sabia de feia temps, és clar, que amb qualsevol emergència hi podria haver una desgràcia, però en l’època que es va fer l’edifici devia ser que no s’havia inventat el foc, i les escales d’incendis no calien. Era una època en què ja estaven en ple auge les corrupcions i especulacions immobiliàries que continuen dominant el paisatge, com pots veure si fas un cop d’ull a les desenes de grues que ara s’enfilen per Collserola, i com pots comprovar també si intentes comprar un pis o un apartament en aquesta ciutat que té tothom tan meravellat. L'època Porcioles, continuada per Bohigas i els seus amics, encara no ha acabat.

A l'edifici incendiat, les obres de restauració van durar tres anys. Ara sí, i encara sort, era inexcusable que s'hi instal·lés una escala d’incendis. Quan van haver passat els tres anys jo estava tan esgotat que me’n vaig anar a viure a un altre lloc, a un pis de Josep Tarradellas... en el qual es va descobrir l’any 2003 que hi havia aluminosi estructural, i encara hi som..., però aquesta és una altra història que deixem per a un altre dia.

El cas és que, com deia, el foc va començar aquell dia a les 5 del matí, els veïns ens vam trobar al carrer cap a un quart de sis, i a dos quarts de sis ja teníem al costat l’alcalde Maragall, que ens va donar el seu suport, va transmetre als policies i bombers tot el que li vam demanar que els transmetés i es va estar allà al costat nostre fins que el foc va estar controlat, al cap d’un parell d’hores ben bones. L’olímpic alcalde Maragall va ser allà on havia de ser i tota l’estona que hi havia de ser per fer allò que havia de fer. No és motiu de lloança: si el fet destaca deu ser perquè la immensa majoria de polítics de tots els partits –també el mateix Maragall en altres situacions– no són allà on han de ser ni fan allò que han de fer. O són allà on no els pertoca ser i fan allò que no els pertoca fer.

Però era de justícia, ara que se’n va, explicar aquesta anècdota un cop més –els meus amics i familiars n’estan tips, de sentir-me-la a explicar– i fer-ho públicament, deixar-la escrita. Pasqual Maragall va ser un bon alcalde, si més no aquell dia. Ja està dit.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)