dissabte, 12 de maig de 2007

Històries dels Saumell (1): He estat a Selmella


Hem sortit amb cotxe de Barcelona per l’autopista AP-7, direcció Tarragona, hem agafat la AP-2, direcció Lleida, fins a l’eixida 11, de Vila-rodona - Santes Creus, a uns 98 km de Barcelona. Tirem cap al Pont d’Armentera (Alt Camp), que és a uns 10-12 km de l’autopista –passem per davant de Santes Creus, que si no ho coneixeu paga la pena d’aturar-s’hi ni que sigui un moment per veure-ho de prop.

En sortir del poble del Pont, que ja és el cap del “nostre” terme municipal, enfoquem el morro cap a l’eixida que duu a Querol (carretera C-37 de Valls a Igualada) i de seguida hi ha un trencall a l’esquerra que duu cap a Selmella, encara amb carretera asfaltada –estreta però correcta. Comença aquesta carretera (la TV-2141) amb la numeració de “km 6” i va descomptant els quilòmetres en sentit invers. Hem fet camí fins al Mas de la Mel (ben assenyalat, al pk 3,5), on es veu que venen “muebles y objetos de ocasión”, i un km i mig després (al costat del pk 2, o sigui, a 4 km del Pont d’Armentera) hem arribat a Cal Figueres, a l’esquerra. Cal deixar la carretera allà –continua una mica més fins a Cal Batlle, una masia deshabitada que hi ha al pk 0, i allí mor. (Si continuéssim per la TV-2141, abans d'arribar a Cal Batlle trobaríem Cal Tous, al pk 1, que era el mas dels avantpassats del conegut arquitecte igualadí Enric Tous.)

A Cal Figueres hi ha un bar, que diu que ara arreglen per fer-hi un restaurant i unes habitacions per a turisme rural (tel. 696 278 687). Els de Cal Figueres són els propietaris actuals de Selmella i del castell del mateix nom, que diu que ara volen restaurar –“la Generalitat”, ens han explicat: vés a saber.

A la dreta de Cal Figueres arrenca la pista que duu a Selmella. Encara que en diversos moments vegeu un castell “just aquí dalt”, no cerqueu vies alternatives pels voltants ni intenteu camins més dreturers: no hi ha dreceres. Si s’hi va amb 4x4 o amb un cotxe alt i poc carregat, es pot tirar per la pista esmentada a poc a poc fins ben a prop del poble. Si s’hi va a peu, però, s’hi arriba en menys d’una hora. El camí és costerut a estones. Al cap d’uns 200-300 m des de Cal Figueres hi ha un trencall a la dreta, sense cap senyal, que sembla un camí que s’obre a una bona plana, però no és el camí correcte, cal continuar recte –cap a l’esquerra– per la pista gairebé sempre argilosa, rogenca. Al cap d’un km de pista, hi ha un altre trencall a l’esquerra, aquest ben assenyalat, que mena cap a Rupit, Cal Palatí i no sé què més. Cal continuar tot dret. La pista va fent marrada, una volta ben completa pel sud i per l’oest de la serra Morena (peny de Selmella, es diu aquella part de la serralada), en el sentit dels rellotges, uns 4 km.

Cap al km 3 hi ha un altre senyal que diu que seguint el camí s’arriba a Selmella i tirant enrere es torna al Pont, però just davant d’aquest senyal arrenca a la dreta de la pista, sense cap senyalització, un camí perpendicular i més costerut però caminador que hi mena més directament, i la visió del poble i del castell, anant-hi per aquest camí, és molt més completa. Seguint la pista, en canvi, s’arriba fins al darrere del castell, pel nord-oest, i no es veu prou bé el conjunt del llogarret, tot i que si es continua encara més per la pista, un cop vist el castell per darrere, fa una volta i torna a enllaçar amb el camí que hem dit abans que arrencava perpendicular: és a dir, que la pista i el camí, al final, s’uneixen de nou, de manera que si has arribat fins prop d’allà, vagis per on vagis, no et pots pas perdre. (També arriba a aquest punt d'unió, sota el poble, el camí antic de Selmella, ara molt desdibuixat, que puja dret des del Cal Tous que hem esmentat abans. Aquest camí antic que ve de Cal Tous i, per tant, de l'actual TV-2141, és molt més curt que l'altre –fa només un quilòmetre–, però és arriscat anar per aquí perquè és un camí costerut i, com deia, amb alguns trams gairebé desapareguts.)

Selmella fa prop d'un segle que va quedar abandonada.

No hi hem estat gaire estona, allí a dalt: el temps just de travessar el poble barallant-nos amb les bardisses, recórrer el que queda dels carrerons esgarrinxant-nos amb els esbarzers, mirar casa per casa o més aviat tanca per tanca –de cases se’n veuen una dotzena, potser una dotzena i mitja, atapeïdes, totes força enrunades, però encara n’hi ha amb restes de teulada, i s’hi conserva un arc preciós que devia ser la portalada d’una casa principal–, fer un cop d’ull al castell, força gros, allargassat, i a l’esglesiola del segle XI o XII, molt malmesa –les voltes del sostre són a punt de caure: fa basarda–, i, després de recordar els pares i els avis –tot i que ells no ho van conèixer ni segurament sabien que existia ni que provenien d’allí, sé que els hauria agradat que jo els expliqués aquest vespre l’aventura–, cap a casa falta gent.

Per tornar, hem anat des del Pont d’Armentera per la C-37 cap a Querol –carretera de boscos i de planúries cobertes de roselles o de fonoll, amb força revolts; s’hi ha d’anar sense córrer gaire, però no hi trobes trànsit i és un vial ben agradable–, i després fins a Igualada (a uns 35 km del Pont d’Armentera, sempre per la C-37), passant per Jorba i recorrent la via que devien fer, potser en diverses etapes generacionals, els nostres avantpassats segles enllà a la recerca de més prosperitat, i d’Igualada a Barcelona per la A-2. En total, des del Pont fins a Barcelona via Igualada, són uns 90 km, o sigui menys que per l’altra banda, i a més “de franc” –és una manera d’expressar-se: vull dir sense pagar peatges al senyor Fornesa.

Segons Joan Coromines (Onomasticon Cataloniae), per si algú no ho havia endevinat encara, el cognom Saumell prové d’allà, de Selmella. Fins i tot els Saumells de Madrid (amb s final), que vaig conèixer ara fa gairebé trenta anys (1979-80), i també la família del compositor cubà Manuel Saumell, probablement el músic més important del segle XIX de tot el Carib, l’avi i/o el pare del qual devia arribar a l’illa cap al final del segle XVIII.

Hi ha gent pels voltants, com ara els de Cal Figueres, els amos, que ho pronuncien com si fos paraula aguda, Selmellà. Les grafies i pronúncies que hi hem trobat i sentit són també molt variades: Selmella, Selmellà, Salmella i fins i tot Saumella i Saumellà. Són varietats que ja tenia enregistrades el mestre Coromines.

Just en arribar a casa, al vespre, he recordat ben bé per casualitat –m’ho deu haver bufat a cau d’orella un angelet– que just avui mon pare feia els anys –va néixer el 12 de maig del 1918. No ho recordava perquè a casa sempre hem celebrat més els sants que els aniversaris, i a més del del pare, que el vam enterrar fa gairebé nou anys, feia qui-sap-lo el temps que ni hi pensava.

Avui, sens dubte, ha estat un dia molt especial. Com que sóc més aviat secundari, un cop escrit això avui mateix per no oblidar-ho, ara vindran els dies d’assaborir-ho, repassant aquestes notes i potser afegint-hi detalls que ara, quan escric, no m’han vingut al cap. Avui he fet un viatge iniciàtic als meus ancestres.

He portat de Selmella com a record un parell de pinyes obertes i grosses, ben boniques, d’un pi centenari, o poc li’n falta, que hi ha per allà.

(Afegitó de l'agost de 2008. Teniu més informació i altres coses relacionades amb Selmella ací.)