Podríem demanar que el món sigui millor, que la gent es comporti correctament, que els polítics no diguin tantes mentides, que no hi hagi tanta corrupció, que no hi hagi pobresa, ni fam, ni guerres, que els immigrants migrin només si en tenen ganes però no per necessitat, que no hi hagi pecat original, que els duros valguin quatre pessetes i que els catalans, com deia Francesc Pujols, puguem anar pel món tenint-to tot pagat.
I tot això ho demanem, i si voleu més coses, però a l’hora de fer un programa electoral, a l’hora de concretar, a l’hora de donar resposta a la pregunta: «per a què serveixen els escons buits?», vam mirar de ser pragmàtics i de formular unes quantes idees que ens semblaven òbvies, que podia compartir moltíssima gent i que, sobretot, era relativament fàcil portar-les a la pràctica mitjançant unes quantes lleis específiques. Si, sent òbvies com són, no es porten a la pràctica és perquè als partits polítics «grans» no els interessa, ja que perdrien el seu poder fins ara omnímode en aquesta democràcia nostra. Tenim una democràcia fràgil, precària, una partitocràcia gairebé dictatorial –els tres poders acumulats en les mateixes mans–, i un mal dia, si no s’hi posen els remeis que calen, podem caure en mans d’un il·luminat tipus Hitler –que va pujar al poder perquè va guanyar unes eleccions aprofitant-se d’un règim corrupte, convé no oblidar-ho– i tot plegat se’n pot anar a fer punyetes.
És per això que reclamem:
- que s’estableixi un sistema per representar els ciutadans no representats (o sigui, una cosa com Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però institucional: que hi hagi la possibilitat d’un vot de protesta previst que comporti deixar els escons buits i sense cobrar, que faci que la gent descontenta no deixi de votar, perquè mentre aquesta alternativa sigui només una iniciativa no institucional –una iniciativa «privada», encara que no ens agradi la paraula– molta gent no s’ho creurà, pensarà que Ei-ADD és sols “un partit més, com els altres” –això els que coneguin aquesta alternativa, que és una altra història– i l’abstenció continuarà creixent);
- que els ciutadans puguin intervenir d’alguna manera en la tria dels candidats dins de cada llista electoral (llistes obertes o sistemes similars);
- que s’estableixi un mínim del 50 per cent del suport del cens electoral per tenir majoria absoluta (actualment es pot arribar a tenir majoria absoluta amb un 30 per cent del suport, o menys i tot, si vota poca gent);
- que si algú s’ha presentat per a alcalde o president i plega a mitja legislatura, no pugui triar el seu successor com si allò fos una monarquia, sinó que els candidats a successor passin per les urnes abans de prendre possessió del càrrec;
- que hi hagi obligació de fer un referèndum cada cop que es prengui una decisió sobre drets fonamentals no inclosa en el programa electoral del partit que ha guanyat les eleccions, i que la gent del carrer tingui el dret de convocar un referèndum sobre aquests mateixos temes presentant un nombre mínim de signatures;
- que no es puguin dedicar diners públics a fer publicitat institucional (per exemple, cartells, fullets, llibres, anuncis dedicats a promocionar una persona o un govern);
- i que hi hagi un control estricte de tots els ingressos que reben els partits polítics.
Són peticions raonables, no? Tret de la primera, les altres tothom les veu claríssimes, també els polítics professionals ho diuen de tant en tant –o critiquen els altres quan fan una cosa d’aquestes–, però després, quan manen, no toquen ni una coma, perquè ja els va bé com estan les coses. I la primera petició..., bé, cal reconèixer que és molt difícil d’aconseguir perquè em sembla que no hi ha precedents al món democràtic, i suposo que és una exigència a la qual tal volta es podria renunciar en el cas que totes les altres s’obtinguessin. Però mentrestant cal formular-la, perquè no hi ha dret que recaigui sobre una iniciativa social dels ciutadans la tasca feixuga de demanar coses tan òbvies com són totes les que es demanen.
I mentre això no succeeixi, mentre no s’avanci en la resolució d’aquestes propostes, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents es presentarà a les eleccions amb l’objectiu d’anar-ho recordant. Ei-ADD no vol protagonismes: només vol que hi hagi lleis que posin fre a una situació anòmala que gairebé tothom reconeix i que posen en perill la democràcia; i després, és clar, que es compleixin aquestes lleis.
I a la gent que diu que si el parlament i els ajuntaments s’omplen d’escons buits, qui farà la feina de cada dia, li dic: no us amoïneu, perquè el parlament i els ajuntaments grans poden funcionar exactament igual que ara només amb cinc diputats o regidors, un per cada partit dels que ara hi estan representats. Els altres diputats i regidors, de fet, no hi solen ser mai, només apareixen a l'hora de les votacions, i llavors el seu portaveu els indica amb un dit, dos o tres què és el que han de votar. O sigui, encara que hi hagués majoria absoluta d’Ei-ADD les coses podrien continuar funcionant com fins ara, no posaríem pas en perill la governabilitat del país ni de cap ciutat. I hi hauria una diferència: els cinc senyors o senyores dels cinc partits veurien cada dia al seu voltant un munt de seients buits que no serien, com fins ara, els dels seus companys i companyes de partit, sinó els escons dels ciutadans emprenyats, que els retraurien contínuament amb el silenci i l’absència que la seva manera habitual de comportar-se i de dirigir el país o la ciutat és vergonyosa.
Reflexionem-hi. Avui toca.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il•legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
