Enfrontar-se a les angoixes

Per si a algú li fan servici, us copio unes quantes idees que he arreplegat després d’una ullada ràpida que he fet a la llibreria en un parell de llibres d’autoajuda de David Burns, Feeling good i When panic attacks. Tracten sobre les maneres d’enfrontar-se a les angoixes. No hi crec gaire, en aquests llibres, però haig de reconèixer que de vegades veure’m retratat en determinades descripcions, sempre que siguin breus, una mica sí que m’ajuda. Després, quan comencen a fer teories sobre allò, llavors ja m’hi perdo. Però és interessant saber que no ets sol al món quan et passen coses, que no ets tan estrany com et sembla, vaja.

– Si tens molts alts i baixos, pot ajudar-te fer un registre diari de l’estat d’ànim i apuntar-hi les emocions negatives: tristesa, decandiment, angoixa, culpabilitat, vergonya, humiliació, desànim, irritació... i fins i tot puntuar de l’1 al 10 la intensitat d’aquestes emocions. Això ajuda a veure’s des de fora, a objectivar problemes, i potser a riure’s una mica d’un mateix.

– També pot ajudar mirar d’elaborar un pensament positiu per a cada sentiment negatiu. Per exemple, si em mortifico pensant que darrerament atabalo massa la parella i aquest pensament negatiu ha esdevingut preponderant, va bé pensar almenys en una cosa positiva que aporto a la parella.

– Traslladar a un altre els pensaments negatius que tenim sobre nosaltres mateixos, i llavors jutjar-lo. Segur que molts cops serem més comprensius amb els altres que amb nosaltres mateixos –almenys amb els que ens estimem–, posant que tinguin aquell defecte que ens atribuïm i que ens fa patir tant (no sempre, però, serem més comprensius fent aquesta projecció, i per tant caldrà anar amb compte amb aquest recurs).

– Fer proves d’humor per sortir de nosaltres mateixos: posar-se a fer bestieses al mig del carrer, fer una mica de teatre, imitar una altra persona, cantar...

– Imaginar-nos que ens en passa una de grossa. Va bé, quan estem ficats dins les nostres misèries, analitzar fredament què faríem, com reaccionaríem, què ens caldria fer en cas que ens sobrevingués una desgràcia “de debò”: quedar-nos sense casa, quedar-nos sense família, quedar-nos paralítics, quedar-nos sense feina... I llavors tornar a la realitat.

– Forçar les nostres limitacions: si ens posa frenètics anar amb metro i bufem com si sortíssim de la presó quan arribem a la nostra parada, podem agafar-lo un dia i fer un viatge de punta a punta de la línia més concorreguda per comprovar que no passa res; si no sabem somriure, podem obligar-nos a adreçar un somrís a deu persones seguides abans de tornar al nostre posat gris habitual; si odiem la sopa d’all, fer-nos-en un bon plat; si no ens agrada fer tal cosa, fer-la una estona.

Ja ho dic, són coses molt bàsiques, però a vegades poden anar bé.

(Ep, parlo només de disfuncions casolanes, eh? Si a algú li passen coses d’aquestes fins al punt d’haver d’anar a cal metge perquè s’han fet patològiques, llavors que no en faci cas, que encara podria prendre més mal. Sobretot amb les sopes d’all o les passejades amb metro.)