
Què haurien de fer els passatgers? Queixar-se, és clar. Però què passa si es queixen? No passa res, absolutament res. Si et queixes a l’empresa, et diuen al cap de dos dies que el conductor ha negat els fets i s’ha acabat el bròquil. Si llavors et queixes al conductor, a partir d’aquell dia has begut oli, farà veure que no ets a la parada de sempre i si no hi ha ningú més esperant passarà de llarg encara que li facis senyal, no t’obrirà la porta del darrere si no li ho demanes expressament fent un crit encara que hagis sol·licitat parada amb antelació, remugarà cada dia quan et vegi... En resum, et castigarà pels segles dels segles, perquè haurà descobert qui va ser el passatger que l’havia denunciat a l’empresa, li ha posat cara, l’ha identificat. I potser fins i tot algun company de l’empresa li ha dit confidencialment com et dius i quina és la teva adreça, que la tenen del dia que vas fer la denúncia. Si t’havies queixat primer al conductor i el conductor no et va fer cas, quan et queixis a l’empresa el conductor sabrà també que has estat tu el que ho has fet, perquè ningú més que tu s’havia atrevit abans a queixar-se’n –tothom ho fa d’amagatotis, que no ho senti el conductor ni vegi pel retrovisor qui ha dit allò de «sembla que li hagi tocat el carnet en una tómbola».
D’aquesta manera, amb aquest exemple pràctic i casolà, es demostra que és molt difícil tallar una situació de corrupció de petita escala, si mai ens hi trobem.
Què has de fer llavors? Trobar un espai no corrupte. Canviar d’horari. O de línia. O de combinació. I fins a la pròxima.
I la pròxima, és clar, callar. Allò que ens aconsellaven: «no et fiquis en problemes» (o «no et fiquis allà on no et demanen»). Callar com callo des de fa anys que no denuncio l’abús d’autoritat que cometen determinats servidors de l’ordre públic –de dos ordres públics diferents però que s’alternen en la feta, van de tronc– que aparquen cada dia un darrere l’altre els seus cotxes en zona prohibida, molt a prop del despatx, per anar a esmorzar, a fer el cafè, a remullar la gola, a fer el mig matí o un cigaló, a alçar el colze, a fer el vermut, a dinar, a ficar alguna cosa al pap, a berenar, a matar el cuc, a fer beguda o nyam-nyam, a prendre un got d’aigua, a fer un mos o una xerricada, a menjotejar abans de sopar... No els denuncio perquè em fa por que un bon dia, amb qualsevol excusa, m’entrin al despatx quan jo hi sóc i em demanin papers (que els tinc tots, però posats a demanar...), o que hi entrin quan no hi sóc per una «falsa alarma». No els denuncio perquè tinc por i a mi ells se suposa que no m’han fet re. «Oi que no ens farem mal?» O sigui que és millor callar.
Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...
Històries del metro (15): Autobusos i semàfors