dijous, 18 de febrer de 2010

Paradoxes lingüístiques (5): Lletres geminades

(En aquest article escriuré els noms de les lletres amb majúscula, per facilitar la lectura.)

Geminat vol dir «disposat en parell», segons el DIEC. I això és el que fem amb moltes lletres, que les disposem en parelles iguals, de dues en dues, per resoldre afixacions (prefixos o sufixos) i composicions de paraules, per representar sons que amb una sola lletra no podríem representar o, simplement, perquè hi ha mots que per raons etimològiques, per conjugació verbal o per evolució lingüística duen aquelles dues lletres iguals juntes, una darrere l’altra.

En el llenguatge corrent trobem geminades totes les vocals: contrAAnàlisi, rEElecció, antIIncendis o pronuncIÏ, cOOperació, dUU. I una majoria de consonants: suBBranquial, aCCés, aDDuir, raFFlesiàcies (em sembla que és l’únic mot amb dues F), suGGerir, aLLau o coL·Lega, coMMinar, aNNexió, caPPare, paRRòquia, paSSa, diTTografia (també hi ha un moviment que vol grafiar* actitud, activitat i similars escrivint aTTitud, aTTivitat, etc., tal com fa l’italià) i piZZa.

La resta de lletres (la H, la J, la K, la Q, la V, la W, la X i la Y) només les podem trobar duplicades o geminades, i no totes aquestes, en paraules d’origen estranger encara no adaptades a la nostra grafia.

Tanmateix, només solem anomenar geminada una d’aquestes possibilitats, la L·L... justament l’única en què la geminació és relativa des del punt de vista gràfic, perquè les dues lletres repetides estan separades pel que anomenem un punt volat. Ara, és una geminació que, com la majoria de les altres, només implica efectivament la duplicació del so.

En canvi, les mateixes dues L quan no porten enmig el punt volat (so ella), o la doble R (so erra), o la doble S entre vocals (so s sorda), esdevenen un so diferent que el d’una L simple repetida (que ja hem dit que escrivim L·L), una R simple repetida (que no existeix en català) o una S sonora repetida (que tampoc existeix en català). De fet, si volguéssim representar aquests dos darrers sons dobles no tindríem cap més remei que fer-ho amb un punt volat: R·R (i encara ens seria molt difícil pronunciar la segona R fluixa com la primera; tendiríem a fer-la forta, com la fem en l’adjectiu cor-robat/ada) o S·S (o potser, en aquest últim cas, canviaríem la grafia de la lletra, per assegurar-ne la sonoritat: si mai ens trobéssim en la necessitat de grafiar* una doble S sonora, hauríem d’escriure Z-Z o Z·Z, perquè la pronúncia de ZZ de moment la fem S sorda [simple?], com a jaZZ [pronunciat igual com jaç?] o RaZZmataZZ [nom d'una sala de festes barcelonina: Raçmataç?], o bé DZ, que és el so de la Z doble de piZZa [fa relativament poc que hem incorpora la Z doble al català i encara no ha derivat cap a una pronúncia pròpia: depèn de la llengua d’origen]).

Com que de fet no topem gaire, per no dir gens, amb aquestes teòricament possibles R·R i Z·Z, la nostra gramàtica no ha trobat necessari institucionalitzar-les gràficament. Només ho ha fet amb la L, ja que la seva geminació és força productiva i d’alguna manera calia distingir quan és simplement una L doblada (que representem amb L·L) de quan fa el so ella, que escrivim amb la L (també) geminada junta (LL).

*Grafiar no és als diccionaris. Caldria dir, suposo, representar, escriure, dibuixar, traçar. Però crec que ens aniria bé poder escriure i dir grafiar. Seria més gràfic.