dissabte, 13 de febrer del 2010

Qüestions de llengua (44): Paraules màgiques


Els reculls següents apleguen paraules o expressions que gairebé s’han fet embafadores de tant com es repeteixen.

Tòpics generals:

activitats recreatives, alimentari, antiheroi, autenticitat, autocontrol, autoexigència, autoregulació, avalar, beneficis abans d’impostos (com si els impostos fossin un afegit sobrer, o injust, o vés a saber què), bonisme, buscar complicitats, ciutat del coneixement, ciutat de la justícia, cohesió, col·lectius i col·lectivament, comarques (barcelonines, gironines o del nord, lleidatanes o de ponent, tarragonines o del sud = província de Barcelona, de Girona, de Lleida, de Tarragona), concepció i concepte i conceptual, coneixement, conjuntura, demarcació de (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona = província de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona), eficiència, eines i tallers (no cal dir que en sentit figurat), enfocar (amb determinada òptica), equipaments, espai lúdic, especial i especialment (“t’estimo especialment, ets molt especial”), espontaneïtat, ètnic, gènere, gent gran (“tercera edat” ja no funciona), governança, històric (moment, dia, fet...), humanització, inclusió i inclusiu, individualment, innovació, integració, macrocelebració i macrofesta i macroprostíbul, mòdul prefabricat, motivació, nouvinguts, noves tecnologies (que ja comença a sonar com allò que es deia fa un segle dels “moderns mitjans de transport”), personalment (“jo personalment, o a nivell personal...”, com escrivia fa uns dies Empar Moliner rifant-se’n), planificar, plans, políticament correcte, pressentiment, prioritzar, proactivitat, productes ecològics, productivitat, programes, projectes, proposar (i fer propostes), protagonisme, punt de no-retorn, puntual (‘esporàdic, momentani’), recursos, relat (“tenir un relat propi”), resposta contundent, sinergia (pronunciat incorrectament sinèrgia, per descomptat), sistema, sociabilitat, sofisticació, tenir lloc (‘fer-se’), un abans i un després...

Pecats i penitències modernes:

addicció, adrenalina, agressivitat, alcoholisme, animalització, astrologia, automedicació, cohorts, conductes o grups de risc, conflictivitat, conspiranoies, consum responsable, control i controlar (“jo controlo”), corrupció, credibilitat (manca de), creixement negatiu, decisions salomòniques, demagògia, dependència, depressió, desacceleració, desassossec, desautoritzar, deshumanització, desinhibició, desintoxicació, desperfectes, dieta equilibrada, dieta mediterrània, discriminació, electoralisme, endogen, entorn i hàbits saludables, escepticisme mediambiental, estressar-se i desestressar-se, evasió, exercici moderat, exogen, feromones, fisioteràpia i fisioterapeuta, flexiseguretat, galopant (la crisi, la desacceleració, el creixement negatiu...), genoteràpia, hipotecar i hipotecats (tothom tret dels bancs i els-grans-exmonopolis-i-llurs-lucrats-col·legues-col·laboracionistes-col·lusoris-amb-guanys-astronomicopornogràfics), homeopatia, il·legalitat i il·legalització, impotència, infantilisme, informes i més informes, ingenuïtat, insolidaritat, interrupció voluntària de l’embaràs o IVE, intolerabilitat i intolerància, irracionalitat, logoteràpia, pànic, patologia, políticament incorrecte, populisme, por, postadolescència (eterna), preservatiu, profilaxi, psicòleg (anar a cal), psicosomàtic, quiropràctic, reconsiderar, reescalfament, reestructuració, reflexoteràpia, regularització, rehabilitació, reincidència, reinventar-se, resiliència, retenció, reversibilitat (“reversibilitat de l’esterilització definitiva”), sedentarisme, seropositiu, sexisme, sobreescalfament, supersticions, tabaquisme, tarot, teràpies alternatives, testosterona, tractament preventiu, victimisme, videojocs, violència (domèstica, sexual o de gènere, urbana...), xenofòbia...

Comodins:

a nivell personal (o col·lectiu, esclar), apropar-se i proper (que són correctes, però ja no se sent acostar-se, ni atansar-se, ni pròxim, ni vinent: “Propera estació, Can Zam”), assenyalar (‘dir’), com si diguéssim, considerar, desenvolupar (sobretot estratègies), diguem-ne, efectuar, elaborar, en aquest sentit, en el sentit de, en realitat, és a dir, existir (‘haver-hi’), generar, gestionar, implementar, jo diria, més enllà de, optimitzar, per cert (que no és que no sigui correcte, però de tant en tant també podríem dir ja que hi som, ara que hi caic, ara que hi penso, ara que hi som...), personalitzar, personalment, plantejar i plantejar-se tota mena de plantejaments (fins i tot els implantejables), pràcticament, realitzar, tractar de i tractar-se de (“Hauríem de tractar de veure’ns”, “Es tracta d’un canvi climàtic a nivell global”), un/a cert/a, veure + infinitiu (“Alguns bancs han vist disminuir els seus beneficis un 0,2% amb la crisi”)...

Paraules polítiques, complexes i sobretot multisil·làbiques, però sovint buides:

assessorament, autonomisme, bel·ligerància, coherència i incoherència, competitivitat, connectivitat, constitucionalitat (i inconstitucionalitat, és clar, que és el que per ací se sent més), cooperació i cooperativitat, creativitat, desdoblament, dinàmica i dinamisme i dinamització, excel·lència, estatutari/ària, expectatives, federalisme, harmonitzar, identitari/ària, independentisme, infraestructures, interactius i interactivitat, invisibilitat, (àrea) metropolitana, oportunismes i oportunitats, pacificació, plataforma, pressupostari/ària, programàtic, proporcionalitat, referendar i referèndum, representativitat, retroalimentar, sensibilitzar, sostenibilitat, territori i territorial, transcendental(itat), transparència, unanimitat, unionisme...

Lingüísticament pobres (per no dir una altra cosa), innecessàriament complexes i abusives (per repetides, sense ser gairebé mai les més adequades en aquell context) o almenys agosarades:

a dia d’avui, acabar/poder amb algú (= guanyar-lo, matar-lo), acabar amb tot (= acabar-s’ho tot, posar fi a tot), així com (“Ha vingut el Pep així com la Laura”), anar a càrrec d’en Tal (= ho fa en Tal), arrasar amb tot, complir amb, comptar amb (= tenir), continuar amb, disposar de (= tenir), emportar-se per davant, en ocasions, fer-se amb algú o amb alguna cosa (= agafar, posseir), gaudir de (= tenir), iniciar-se en, marejar la perdiu / posar-se dels nervis / que cada pal aguanti la seva espelma (i tantes altres de similars), menjar per emportar, necessitar de, novedós, poder amb tot (“Pot amb tot”, titular del diari referit al Barça; o sigui, el Barça és un recipient en el qual hi ha de tot), practicar (= fer), requerir de, sol·licitar de, solventar, tal i com, tallar amb i trencar amb (sobretot “amb els mals rotllos”), tots aquells que (= tots els que), trobar-se amb, veure’s amb/en l’obligació...

Totes aquestes paraules i expressions van molt i molt bé per als informes que es cobren per nombre d’espais, per als formularis burocràtics, per al paperam judicial, però també poden servir per a prospectes i fullets, si vols quedar superprogre o megapiho.

Per exemple, pots convocar una reunió escrivint:

«A nivell d’implementar sinèrgies de cara a la sostenibilitat identitària del nostre projecte comú, els sotasignats, als quals personalment jo mateix represento, realitzem de manera corporativa aquesta convocatòria en primera instància, per tal que si vostès ho veuen de manera favorablement positiva puguem tractar de trobar-nos a nivell bilateral en una reunió que quedaria assenyalada, si a vostès els sembla oportú, per al proper dimarts dia 23 del present mes de febrer a les 19 hores en punt del capvespre, i que tindria lloc a la mateixa seu de la nostra companyia, si no hi ha cap inconvenient ni obstacle realment ressenyable per part seva.»

És important, en efecte, incloure de tant en tant, enmig d’aquests missatges nostres tan elaborats –com més paraules, més elaboració–, mots com capvespre i similars (també serveixen antany, palesar la certitud, nogensmenys, àdhuc...; és a dir, escriure com parla el president de Polònia però amb una mica més de complicació, que no soni tan entranyable com el que diu Sergi Mas), perquè aquests mots denoten coneixement profund de la llengua dels nostres avis i palesen la certitud del nostre lema més enrotllat: «Visc... a Catalunya.» (Enrotllat i similars també van bé, sobretot en el llenguatge oral, perquè impliquen modernor. O sigui, cal combinar-ho tot: tradició, precisió, modernitat i nombre de paraules. El nombre de paraules és útil també per acabar d’omplir el full o la pantalla, perquè ja sabeu que fa molt lleig i és massa fred i directe un missatge de només una ratlla [«Reunió a X dimarts 23 a les 7 del vespre»], i a més, posats a enviar missatges, home, elaborem-los una mica, no?)

I doncs, si escrius una frase com la de dalt, la persona a qui li hagis adreçat allò quedarà tan de pasta de moniato i tan completament enlluernada que no tindrà esma de dir-te que no, no fos cas que li deixessis anar la circular número 2 del repertori –segona convocatòria–, ja més comprometedora per al destinatari, que podria començar així:

«A nivell individual, personalment considero que hauríem de trencar amb la dinàmica reactiva que han adquirit les nostres relacions bilaterals d’un temps ençà i tractar de fer una reflexió en el sentit de demanar una certa paciència...»

Fixa’t en el detall nostrat: d’un temps ençà. Sobretot, no te n’oblidis.

Ara, has de vigilar que no se t’escapi aquesta manera de comunicar-te en les relacions personals, perquè potser l’altre o l’altra et dirà que sí, que podeu quedar, però per anar al cine. «I ni una sola paraula, eh?, fins que no aprenguis a enraonar de manera normal i corrent.»

Notes. 1: Totes les frases que reprodueixo com a exemples són de la vida real, no me n’he inventat cap. 2: Que quedi clar que la majoria no són incorreccions, el problema és la multiplicació, l’abús, el llenguatge parit amb fòrceps.

Afegitó de l’agost del 2010. En Toni Vall aporta unes quantes expressions màgiques més i una mica de reflexió encertada sobre l’assumpte: «Somio una televisió en què estigui vetat, censurat, prohibit i perseguit dir “la veritat és que” cada tres paraules. Somio que la mandra, les paraules crossa, l’empobriment del llenguatge siguin històries passades. Somio que mai més es digui “unes merescudes vacances”. [...] Somio que mai més ningú dirà “tal cosa no ha deixat ningú indiferent”. ¿Creuen que és possible que ningú, mai més a la vida, utilitzi aquesta expressió? Sé que és complicat, que demano quimeres difícils de dur a terme, però com a mínim ¿podríem esforçar-nos perquè desaparegui de cròniques, crítiques i introduccions?» (Avui, 5 agost 2010)