dimecres, 4 de maig de 2011

No hi tornem

Exactament igual com es va recuperar la Generalitat perquè tant a fora com aquí alguna gent hi treballava des de feia temps –una altra qüestió és quin tipus de Generalitat es va recuperar–, ara el sobiranisme em sembla que es construeix també de manera transversal. I no només dins d’alguns grans partits (una part important de CiU, una part menys important del PSC [?], Iniciativa, Esquerra) i dins també dels petits, que fan d’estímul i de corcó, i ni tan sols en primer lloc en aquests àmbits partidistes. Sinó sobretot fora dels partits, que és on creix de debò la llavor: a la societat, a les famílies, a l’escola, als mitjans de comunicació convencionals i als més nous. A tot arreu.

Aniria bé que els polítics que enarboren la bandera de la independència exprés no s’apropiessin l’exclusivitat de la proposta sobiranista i que, sobretot, no titllessin tots els altres de botiflers. Perquè el sobiranisme es construeix des de molts fronts.

Em costa dir-ho així. Perquè haig de reconèixer, i ho faig avui sense embuts, que jo he sigut d’aquests, dels que tenien les idees tan clares que ho volien tot d’avui a demà. Ara veig que no pot ser. Jo proclamaria la independència avui mateix al Parlament de Catalunya, sense esperar res més, però és evident que les coses es poden mirar d’una altra manera i que molts catalans que pensen en el fons el mateix que jo –ara la independència per a molta gent és simplement una qüestió de dignitat... i també de calés– en canvi no veuen de la mateixa manera ni l’estratègia concreta ni les etapes ni el tempo que ens hi han de portar.

Doncs això: em sembla que és absurd que ens tirem els plats pel cap. Perquè, veient-nos, segur que els enemics comuns de la nostra sobirania i de la nostra dignitat com a catalans gaudeixen d’allò més.

Aniria bé, en fi, no tornar a aquelles discussions de la dictadura sobre la puresa o la impuresa dels que es van exiliar, dels que es van quedar aquí per fer el que poguessin, d’amagat o no, dels que van tornar al cap de pocs anys o al final del franquisme i fins i tot dels que van rebre los nacionales amb víctors a la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del 1939 però que aquell mateix vespre ja n’estaven penedits.

La unitat que tant reclamen alguns quan parlen de «candidatures úniques» –aquest punt sí que no el comparteixo: em sembla fer volar coloms; i ho dic conscient que vaig ser un dels que ho van proposar, encara que fos mig de broma– hauria de començar per això, per acceptar que molta gent, cada cop més, volem el mateix però ho volem de maneres diferents.

Ahir vam veure el primer número de La Vanguardia en català i si ens haguessin anunciat fa deu anys, i no diguem vint, que això passaria no ens ho hauríem cregut. Jo deia, per exemple: La Vanguardia eixirà en català l’endemà de proclamar-se la independència; com ha fet sempre, tirarà per on tiri «la gent» –el que ells consideren «la gent», o sia, l’establishment. I mira, no.

Ahir hi va haver un nou punt d’inflexió a Catalunya. I em sembla que l’hauríem de valorar com cal. Hi ha moltes maneres de matar puces, tota pedra fa paret. O sigui, tot suma.