diumenge, 13 de novembre de 2011

Bloqueigs

Em sorprèn –o, més ben dit, ja no em sorprèn perquè m’hi he acostumat, però encara m’admira– la quantitat de gent que hi ha que davant un problema una mica més gros que els ordinaris queda bloquejada, inactiva, paralitzada. I tot seguit fuig. No sols no és capaç de fer res, sinó que perd fins i tot l’empatia sentimental que almenys en el seu redol immediat normalment sabia desplegar, o això semblava. Arriben els problemes i gira la cara per no veure’ls, vol fondre’s. De fet, desapareix.

I et sembla que tot aquell bon rotllo que feia anar fins aleshores era només aparença «mentre les coses vagin a l’hora», pura rutina i prou. Si és casat o compromès de manera formal, no ha entès allò de «en la salut i en la malaltia», o no és capaç d’afrontar-ho quan vénen mal dades.

És veritat que no s’ha de jutjar la primera reacció amb més duresa del compte, perquè és més estesa que no sembla i hi pot haver casos d’incapacitat real, de paràlisi i de bloqueig emocional patològics. No tothom està preparat per a tot.

Ara, jo el que no accepto és que fugi i que no torni de seguida, això no. Si no saps què fer potser no cal que facis res de seguida, però sí que pots quedar-te a la vora per si de cas et necessiten. No pots tocar el dos i actuar com si res, com si aquella nova circumstància no hagués canviat la teva existència almenys momentàniament, com si aquell dia poguessis continuar fent la teva vida normal de cada dia. No, això és deslleial, o almenys irresponsable, infantil –suposant que els infants siguin irresponsables, que no tots ho són, o no tots, sens dubte, ho són en el mateix grau.

No parlo de problemes grossos que a tots ens poden trasbalsar, desorientar i fer-nos fer alguna cosa estranya, si més no en els primers moments o el primer dia: robatori de la casa i/o de tots els estalvis, accidents greus, incendis, abandonaments de la llar amb maletes, morts properes. No parlo d’això.

Vull dir les crisis que a gairebé a tothom toquen, visqui com visqui, senzillament perquè no som en un món perfecte.

Parlo, doncs, de problemes simplement una mica més que ordinaris, contratemps de la feina o de la salut, xacres sobrevingudes per l’edat –una tova fora de lloc, inesperada, d’un avi–, crisis momentànies de relacions, encàrrecs inesperats que ens fan canviar el plantejament de la tarda, de la setmana o de les vacances o que ens fan cancel·lar un viatge o un programa que ens feia molta il·lusió i que preparàvem des de feia mig any.

Parlo dels petits daltabaixos de la vida, perfectament previsibles, que et toquen per pura estadística.

Doncs bé, hi ha gent que sembla que no hi està preparada i, quan s’hi troba, gira la cara i no en vol saber res. Decideix que allò no l’afecta i continua fent el que feia. No és una reacció momentània, aquesta, sinó que sembla rumiada: «Si mai m’hi trobo, ja s’ho faran, no és el meu problema.»

I diuen: «Jo me n’haig d’anar, fins al vespre», com si no hagués passat res. O potser ni tan sols piulen, aixequen el vol discretament.