dissabte, 26 de novembre de 2011

Dues Igualades, o més

Ara fa una setmana vaig anar a Igualada un parell de cops i feia temps que no hi anava. Més ben dit, hi havia anat no feia gaire, i hi havia passat unes quantes vegades més, però sempre era per fer una gestió ràpida, per veure algú, pim-pam i cap a casa falta gent. Dimecres i dissabte de la setmana última hi vaig anar tots dos dies amb més temps, i sobretot dissabte vaig passejar-m’hi una estona llarga, dues o tres hores ben bones.

El primer dels dos dies va ser per a un assumpte familiar. L’altre, per fer visita a un parell de persones i també per enllestir un reportatge fotogràfic que publicaré parcialment d’aquí uns dies en aquest mateix bloc. Un reportatge que tenia pendent de fa temps i que mai no arribava el moment de fer-lo. Però no és d’això del que volia parlar, sinó de les dues Igualades que vaig veure.

La primera Igualada era, com he dit, la d’un dia de cada dia, un dimecres a l’hora de dinar. I em va fer l’efecte que Igualada es moria. És clar que era aquella hora, que no hi havia gairebé ni una ànima al carrer, al centre de la vila. Però em va semblar que el panorama era el mateix a mitja tarda, quan me n’anava. No trobaves gaire gent i la poca que veies era com si vagués errant, gent grisa, com deixada, sense rumb. O que seia als bancs del passeig, aparentment sense fer res.

Segurament la majoria de la gent dinava quan jo hi vaig arribar i després, quan tornava a passar per aquells mateixos llocs a la tarda, devien treballar –els que tenen feina. Però en tots dos moments, com dic, em va semblar una ciutat buida, com si estigués a punt de fer el darrer badall i anar-se’n al calaix.

També vaig anar, el primer dia, al barri de les antigues teneries –així ho deia mon pare–, el carrer del Rec i adjacents, i allò sí que era i és objectivament ben trist. Em va explicar un expert del ram que a la majoria de les adoberies que no havien tancat hi treballaven molt poques persones. Preparaven matèria primera al detall, per a grans firmes de productes de luxe. Només n’hi havia una de les que vam veure que continuava funcionant amb una certa normalitat, com en altres temps, amb més d’un centenar de treballadors, potser dos. Però els edificis estaven tots, també aquest darrer, tocats de mort, almenys per fora. Un ambient devastador i fosc.

És veritat que el dia no acompanyava, no feia bo.

Què queda a Igualada i la rodalia?, vaig repassar mentalment, descoratjat, aquell dimecres. Alguna cosa de gènere de punt i d’articles de pell, algun instal·lador de mobles, alguna empresa d’arts gràfiques i alguna altra de transports, una fàbrica de globus aerostàtics –molt reconeguda internacionalment i amb una producció que arriba fins qui sap a on, però amb pocs treballadors– i quatre coses més, algunes de les quals amb la majoria de la producció potser deslocalitzada en altres indrets. I després, serveis per a aquesta poca gent. I prou?

* * *

La Igualada del dissabte següent semblava tota una altra ciutat, radicalment diferent. Viva, alegre, amb l’aspecte de tenir una empenta admirable, amb tot de gent riallera i expressiva, virolada... Com si fos un altre món. La majoria dels carrers per on vaig passar eren també els del centre, si fa no fa els mateixos que els de dimecres, tret del barri de les adoberies, que dissabte no m’hi vaig acostar. Vaig estar a la plaça de l’Ajuntament, a la de la Creu, a la dels Porcs, vaig passar pels carrers Òdena, Sant Josep, Nou, Santa Maria, Sant Roc, Argent, Sant Agustí, Indústria, la rambla... També vaig estar a la plaça de Cal Font i per alguns carrers del voltant. A més a més del passeig, és clar.

Vaig veure amb uns altres ulls, i amb colors, totes aquelles petites i mitjanes iniciatives empresarials –en sentit etimològic: emprenedores– que no havia vist en la visió blanca i negra, grisa, de tres dies abans. En vaig veure moltes, i un munt de possibilitats de futur amb tanta gent decidida, dinàmica, que es veia pels carrers.

Dissabte, a més a més, feia molt bon dia a Igualada.

En els dos casos, els motius que m’hi havien portat eren gratificants i encara més un cop complerts els objectius, de manera que les dues percepcions tan diferents no es poden atribuir a motius psicològics. Va ser només el clima, la meteorologia?

Una primera conclusió és que segurament no hi ha dues Igualades, sinó tantes com dies, i com hores del dia, i com barris... I que això passa, suposo, a tot arreu on vagis que sigui prou gran com per tenir barris diferents i gent variada que fa horaris diversos segons el dia i l’hora. Totes aquestes diferències i aquests canvis són vida, la rutina pot ser –pot ser– símptoma de mort propera.

Una altra conclusió, derivada de l’anterior, és que... no pots treure conclusions de cap visita que facis a cap indret del món al qual dediquis unes quantes hores i prou. Això ja ho sabia, i per aquest motiu sempre m’he resistit a fer viatges ràpids, d’aquells trepidants... Perquè a mi m’agrada conèixer els indrets i la gent, no pas viatjar i fer fotografies i tocar el dos.

Per acabar l’article, un apunt lingüístic. Sempre he pensat que les dones igualadines –no ho sé distingir tant en els homes, només una mica en alguns, i m’equivoco sovint– tenen un accent especial, que crec que es pot reconèixer, i de vegades ho he fet, sense que t’avisin prèviament. Algun cop, a Barcelona, o a Vic, o al Penedès, o a la Garrotxa, fins i tot a l’estranger, he sentit unes paraules i he gosat preguntar: «Vostè és d’Igualada?» I m’han dit sempre: «Sí, com ho sap?» O potser: «No, de Castellolí», o «No, de Vallbona», o «No, de Tous».

Són uns trets específics, una nasalitat, una entonació i una cantarella que em resulten inconfusibles. No sé descriure aquests trets amb precisió fonològica –ni la fonètica ni la fonologia són el meu fort precisament–, però segur que algú podria fer-ho i potser algú ja ho ha fet.

Crec que ni l’àvia materna ni la mare no tenien o no conservaven aquest tret. Però sí alguna cosina d’allà i encara més la germana gran del meu pare, sens dubte, ja difunta.