diumenge, 10 de juny de 2012

Qüestions de llengua (56): «No es sap mai»

Jo no ho he sentit, però es veu que hi ha gent que ho diu així: «No es sap mai.» Encara més, hi ha lingüistes que defensen que s’ha de dir i s’ha d’escriure això. Que l’element pronominal se, en català, davant del verb es realitza es, i que establir distincions i excepcions en funció de si el verb comença per una consonant o una altra és complicar la llengua.

Però fixeu-vos que en la llengua parlada encara se sent –es sent?– gent que diu:
- Com te dius?
- Com te trobes?
És a dir, que quan el pronom de segona persona ensopega amb un verb que comença per t o d, de vegades tendeix també –o tendia, i la norma ha obligat a corregir-ho– a no realitzar-se de la manera normal en català –et–, sinó te. Ara, en el cas de la t i la d, és molt poques vegades que passa això –que es fa l’adaptació esmentada–, i molt pocs parlants conserven el tret. La immensa majoria de la gent pronuncia les dues t seguides –o la t seguida de d– sense cap problema.

I encara una altra cosa. Fixeu-vos que hi ha parlants –potser són tots ja grans– que quan es troben amb la mateixa combinació consonàntica que dèiem (-s + verb començat per s-) i no tenen altres alternatives –com la de se que dèiem abans–, introdueixen enmig una vocal –mitja vocal, podríem dir, una vocal molt fluixeta: se’n diu epentètica– entre les dues consonants, com si trobessin difícil de pronunciar aquelles dues s. No ho fan expressament, potser ni se n’adonen, però ho fan. Com ara:
- Ens (a) sorprèn
- Us (a) serveix
També és veritat que hi ha gent que diu es segueix sense cap dificultat. Els que diem se segueix és, normalment, perquè ho hem après.* I això és el més curiós: que hem après una cosa que potser no feia falta: hem après una corruptela?

*(Parlo de se segueix, de se celebra, de se simula i similars. No parlo del cas concret de se sap, se sent i algun altre, que no els hem après: la majoria de catalunyesos em sembla que sempre els hem dit i els hem sentit així.)

En resum, ara el que trobo una complicació seria canviar una norma que va a favor de la pràctica dels parlants, encara que sigui una excepció. És una norma que ha sorgit de l’ús, no pas a l’inrevés. No crec que ningú perdi el son per aprendre, si no li surt de manera natural, que davant de verbs començats per s- i per ce- ci- (que fan el mateix so de la s sorda inicial de paraula), escriguem, com molts hem fet sempre, se.

* * *

I us deixo amb un article del meu amic Eugeni S. Reig que m’ha portat a fer aquesta reflexió –article que convé tenir en compte que està adreçat a lectors valencians–, i amb una resposta d’allò més assenyada del també amic Joan Mascarell.


Una complicació innecessària de la llengua culta

per Eugeni S. Reig


En la llengua culta s’acostuma –no sé per què, la veritat– a escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-, i així, habitualment, s’escriu se sent, se suposa, se sabia, se sol fer, se celebra, se cita, etc., en lloc d’escriure es sent, es suposa, es sabia, es sol fer, es celebra, es cita, etc. És un costum pertorbador sense cap fonament científic ni històric que el justifique. És, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua.

No hi ha cap norma lingüística que obligue a emprar sempre la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Els qui defenen que es faça d’eixa manera, diuen que és per a evitar una cacofonia. Si cerquem la paraula cacofonia en el DIEC trobem la definició següent: “So desagradable, especialment el que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un mot o en un enunciat”. ¿Quan un so és desagradable? Això és una cosa totalment subjectiva. A unes persones pot semblar-los desagradable el fet de pronunciar es sabia i a unes altres no. A mi, personalment, no em sembla gens desagradable. Es sabia és com ho he dit –i escrit– tota la meua vida i com continue fent-ho. En canvi, la pronúncia se sabia em resulta postissa, artificiosa i, a més, em sona a castellà. Per a mi és desagradable se sabia, no es sabia.

Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.

Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Jo ho faig sempre d’eixa manera. No use mai la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En els escrits formals no use mai les formes plenes dels pronoms febles. La forma plena vos, tampoc la faig servir mai, encara que el seu ús és normatiu.

(El Punt Avui, 14 maig 2012)

* * *

La resposta:

No és arbitrari

per Joan Mascarell


A l’atac i d’entrada: sobre el punt que tractes en el teu article (es sent / se sent) no tinc una opinió tan clara com tu, ni a favor ni en contra. Però deixa’m fer un parell de matisacions. En el teu article dius:
«Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.»
A priori, penso que no és una arbitrarietat. Per dos motius: perquè respon a una raó fonètica i perquè respon a l’ús de bona part dels parlants de la nostra llengua.

Pel que fa a les raons fonètiques, penso que no és ben bé el mateix es sent que em menjaré o et tiraré. I no parlo de qüestions efectivament subjectives com l’eufonia/cacofonia, sinó de la fusió consonàntica que es produeix normalment en el cas del contacte entre dues consonants fricatives o vibrants. Quan dieu em menjaré o et tiraré feu, sense cap mena de problema, una geminació; ningú diu emenjaré o etiraré, sinó emmenjaré i ettiraré. En canvi quan dues fricatives idèntiques entren en contacte normalment hi ha una fusió en una sola consonant. És evident que podem dir es sent fent una geminació, però només si fem una pronúncia una mica més emfàtica i afectada del que és normal en la parla habitual de tots els registres lingüístics. Per tant, penso que els que dieu es sent, en realitat dieu e[s]ent.

Ja sé que diràs que això no vol dir res. Feu el mateix que fem tots quan diem les sabates (le[s]abates) o ens sent / mos sent (en[s]ent / mo[s]ent). Però, en el cas del pronom feble es, hem d’afegir que aquesta fusió pot provocar algunes ambigüitats o seqüències poc clares, especialment quan la paraula anterior acaba en vocal. Per exemple, quan algú pronuncia no es celebra cap títol sona igual que no celebra cap títol. El mateix en casos com no es sent soroll / no sent soroll, etc.

Siga com siga, crec que no podem dir que és el mateix, des del punt de vista fonètic, em menjo (clara geminació) que no es sent (fusió de fricatives que provoca una seqüència fònica que pot arribar a resultar fins i tot ambigua).

Per altra part, penso que no és una arbitrarietat perquè escriure es compra al costat de se sent respon a l’ús de bona part dels catalanoparlants. Si és així, podem qualificar el cas de la manera que vulguem, però no d’arbitrari.

En aquest punt, reporto l’exemple, prou eloqüent, del meu parlar. Com saps, i si no t’ho explico, en tortosí no usem les formes reforçades. Diem te dixaré la moto, me compraràs lo llibre, lo vaig vore ahi(r) i, és clar, se comprarà un cotxe. Si diem se comprarà diem, també és clar, se celebra o se sent soroll.

Ara bé, quan la paraula anterior acaba en vocal fem: ara·t dixaré la moto, ara·m compraràs lo llibre, ahi(r)·l vaig vore... Però ara no se sent soroll o ja se sap que... No diem, com pertocaria, ja·s sap, sinó que tornem a usar les formes plenes malgrat anar precedides de vocal.

Per tant, mira si és poc arbitrària la recomanació que fins i tot respon a l’ús dels parlants que conserven les formes plenes dels pronoms febles davant de verb.

Dius:
«Escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- [...] és, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua. [...] Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us
Quan dius “senzilla” què vols dir? Si vols dir “fàcil”, cal dir que si les dues opcions d’un dilema són “correctes” el dilema és facilíssim de resoldre. Si el que vols dir és que ha de ser simple perquè s’ha de limitar a prioritzar en exclusivitat allò regular, que respon a unes regles... extrapolar-ho pot qüestionar decisions ja preses.

Per exemple, si nou-nova, blau-blava, tou-tova... llavors caldria escriure meu-meva i no meu-meua, no? Ara, jo penso que meua no és una frivolitat ni una arbitrarietat: respon a allò que diuen centenars de milers de persones (potser algun milió i tot), que parlen una llengua tan irregular i complexa com les altres i, en tot cas, si no és tan forta com altres no és per culpa d’aquestes coses que ara discutim.

(Migjorn, 17 maig 2012)

(La fotografia que encapçala l’article és de l’escriptora lleidatana Imma Monsó, la primera novel·la de la qual es titulava No se sap mai.)