dissabte, 21 de juliol de 2012

L’agència tributària espanyola, lladre

M’he esperat fins al final per explicar-ho, ara que ja ha passat tot.

Ara fa un any, el divendres 29 de juliol del 2011, l’últim dia hàbil d’aquell mes, al migdia, vaig rebre una comunicació de l’agència tributària espanyola (ATE) en la qual m’acusaven d’haver inclòs una deducció per donacions en la meva declaració d’IRPF del 2007 –fixeu-vos, per començar, en això: em reclamen el 2011 una cosa del 2007, en comptes d’haver-m’ho dit en el seu moment; volen diners i interessos– i no els constava que el 2007 hagués fet cap donació.

Sí que n’havia fet, però això no és l’important del cas.

El «reny» del 29 de juliol del 2011 incloïa una nova «proposta de liquidació» del 2007, i una sanció, molt desfavorables per a mi. I em donava 10 dies per al·legar. Us recordo que això m’havia arribat el 29 de juliol, i que el mes d’agost, justament en aquest punt –per a les seves execucions sumàries– era hàbil a tots els efectes. El termini no s’hauria allargat gaire en el cas que no hagués acceptat la comunicació postal de la ATE o en cas que la víctima –jo– no hagués estat al domicili fiscal, ja que en tots dos casos hauria d’haver anat a recollir-la a correus abans de 7 dies –m’haurien deixat un avís a la meva bústia– i, si no, la comunicació s’hauria publicat al BOE i seria executiva de manera automàtica al cap de deu dies de la publicació. Això ens hauria portat al 29-30 d’agost.

No tinc dubtes –no crec que en pugui tenir ningú– que el que pretenien els de la ATE era agafar contribuents –víctimes– de vacances i, per tant, convertir en executives abans del final d’agost les comunicacions de «regularització» i sanció que «proposaven». La majoria dels destinataris no s’haurien ni assabentat de la comunicació –ni, per descomptat, de la publicació al BOE– fins al retorn de vacances. Queda clar, doncs, que l’actuació de la ATE era feta de manera abusiva, premeditada i amb traïdoria. No amb nocturnitat, però sí amb vacacionalitat. Com els lladres que roben amb escalament quan saben que amb molta probabilitat la majoria dels propietaris o usuaris d’aquells pisos o despatxos seran fora uns dies.

Sembla mentida però és així. Tenia de temps fins al 12 d’agost per al·legar, i amb això guanyar simplement una pròrroga, no pas que em donessin la raó. El problema és que el meu gestor havia tancat just aquell divendres 29 de juliol al migdia, i els «experts» de circumstàncies amb els quals vaig poder comentar l’assumpte em deien que la ATE tenia raó i que la meva deducció del 2007 havia estat irregular. (I, per tant, també les del 2008, 2009 i 2010.) O sigui, pagar i callar.

Per sort, vaig atrevir-me a al·legar en contra de la resolució, amb les poques dades, documents i raonaments que se’m van acudir i que em semblava que anaven a favor dels meus interessos. A la seu central de la ATE a Barcelona –plaça Letamendi, que és si fa no fa com la comissaria franquista de la Via Laietana però en format modern i, suposo, constitucional–, després de fer una bona cua de persones que havien rebut comunicacions executives –o executores– similars, em van assegurar que no es resoldria l’al·legació fins al mes de setembre. Vaig marxar d’allà respirant una mica, després d’uns quants dies de bogeria, angúnies i paperam injustificats i també innecessàriament comminatoris.

La primera setmana de setembre vaig poder parlar amb el meu gestor, que em va dir que no li sorprenia que hagués rebut una reclamació executiva el 29 de juliol al migdia, perquè «ara van a totes per veure si pesquen algú desprevingut». Va aplaudir la meva decisió d’al·legar contra la resolució i també va trobar adequats els documents que havia aportat per fer-ho.

Després, efectivament, va resultar que la ATE tenia raó parcialment, però ni de lluny no em podien sancionar per allò que havia fet i ni de lluny amb aquelles xifres, perquè la llei tenia una lectura que es podia interpretar a favor del que havíem fet amb els gestors. La qual cosa vol dir que simplement ara havia de pagar una part del que no havia pagat aquell any –i els tres anys següents– però no tot el que em reclamaven. I, per descomptat, ni sancions ni interessos. O sigui, d’alguna manera tot plegat anava a favor meu, perquè simplement havia ajornat quatre, tres, dos i un any uns diners que havia d’haver pagat en el seu moment, però ni un cèntim més.

Ara, això és el de menys.

L’important és que la ATE –Madrid, per tant– havia actuat d’una manera traïdora per mirar d’enxampar-me.

I tot plegat, que és real com la vida mateixa, és alhora una paràbola del que passa en aquest país. Quedeu avisats.