M’han declarat incapaç! Diu que només un terç de mi ho és –encara sort–, però sóc incapaç.
I no han canviat gaire les coses, d’ahir a avui. Vull dir, tot és més o menys igual: ha sortit el sol, fa caloreta, la gent de casa et somriu, has esmorzat els teus cereals i el teu pa amb oli i fuet –i les pastilles, ai– i després has agafat el 27 –i el seu maleït aire condicionat– per anar a pencar, com tothom, i ara pensaves què més farem avui.
M’han declarat incapaç i no sé encara si haig de riure o haig de plorar.
I ja està, ja ho he explicat. De moment jo diria que continuo sent el mateix que ahir.
