dijous, 26 de juliol de 2012

Discapacitat

Això de la discapacitat, segons com, és igual que l’home dels nassos, que n’hi ha prou amb mirar-te al mirall la vigília de Cap d’Any. Hi ha dies que ets més incapaç que altres, i llavors entres al quarto de bany, t’hi fixes bé, i veus un discapacitat.

Però a partir d’ara, en el meu cas, l’home dels nassos serà tooot l’any. I l’any que ve també. I l’altre. M’han declarat discapacitat de manera definitiva.

M’han declarat incapaç! Diu que només un terç de mi ho és –encara sort–, però sóc incapaç.

I no han canviat gaire les coses, d’ahir a avui. Vull dir, tot és més o menys igual: ha sortit el sol, fa caloreta, la gent de casa et somriu, has esmorzat els teus cereals i el teu pa amb oli i fuet –i les pastilles, ai– i després has agafat el 27 –i el seu maleït aire condicionat– per anar a pencar, com tothom, i ara pensaves què més farem avui.

M’han declarat incapaç i no sé encara si haig de riure o haig de plorar.

I ja està, ja ho he explicat. De moment jo diria que continuo sent el mateix que ahir.