dijous, 4 d’abril de 2013

Cotxe nou

El secretari o director general o no sé quina patum d’una conselleria del Govern de Catalunya estrena cotxe oficial. Nou de trinca. Negre, lluent. El xofer, crec, és el de sempre.

El secretari o el que sigui té cotxe oficial nou i xofer quan de casa a la seu de la secretaria general hi ha exactament tres illes. Però, esclar, de vegades una mica abans de l’hora d’anar al despatx el senyor ha de portar les criatures a l’escola, i per a això el cotxe oficial és ideal. Com si necessita anar a comprar pa, cervesa o un pot d’olives trencades.

Enteneu-me. És bonic que un pare porti els fills a l’escola i coŀlabori d’aquesta manera en les obligacions familiars etcètera. Aquestes coses de l’Hola. Però em demano: per a què necessita aquest home el cotxe els dies de cada dia? Si mai necessités un cotxe per a menesters propis del seu càrrec, podria demanar un taxi d’aquests que no porten identificació externa –cotxes de lloguer amb xofer, per a unes hores o per a uns dies– o podria utilitzar algun dels vehicles de la flota oficial de la Generalitat que estigués lliure.

Amb l’aigua que baixa per la crisi i la torrentada que provoca aquest aiguat en tota la població –excepte en alguns, pocs, els que suren sempre i se n’aprofiten per augmentar beneficis–, amb els suïcidis de quan et quedes sense casa, sense futur, sense res, només amb deutes eterns, amb cada dia més gent desesperada, desvestida, desnonada i famolenca, que un polític faci aquestes coses a la vista de tothom i fins i tot cridant l’atenció –el cotxe oficial sovint espera en un lloc prohibit per a la resta dels mortals–, és escandalós, indignant, impresentable.

Que no ens vinguin després els del govern dient que s’ha de retallar en salut i en ensenyament i en prestacions socials i en ajudes als més desafavorits. Govern: si Madrid ens té escanyats –que ens hi té–, si per sortir-nos-en hem d’independitzar-nos –que ho hem de fer– i si cal retallar –que cal– comenceu a donar exemple VOSALTRES. Què s’ha de fer perquè ho entengueu? Que no parlo de rebaixar-se una miqueta el sou. Parlo de canviar radicalment les actituds.

No, no sóc dels que diuen «si han de manar aquests, tant per tant ja estem bé amb Espanya»; no sóc dels que es creuen que amb una Catalunya independent no hi haurà lladres, corruptes ni malvats –n’hi haurà–, però tampoc sóc un babau ni un sòmines, no sóc un beneit. Crido ara, cridaré després i cridaré sempre que calgui cridar.

Jo a aquests ja no me’ls creia, però volia explicar això que he vist amb els meus ulls tants i tants dies –el director general o el que sigui viu a quatre passes de casa meva– perquè si cap fins ara ingenu llegeix aquest escrit sàpiga amb quina mena de gent ens les havem.

Tot això és un gran escàndol perquè els fets que descric no són un cas aïllat, com diran si algú de dalt es rebaixa a llegir la denúncia d’un no-ningú escrita en un blog que és un fart de res. Els escratxos no s’haurien de fer davant el domicili dels directors generals i els secretaris generals com aquest que dic, sinó que haurien de ser massius, cada dia, xirinacsadament, davant el Palau de la Generalitat.

Ja n’hi ha prou! PROU!

Hi ha fetes que clamen al cel.