dijous, 5 de setembre de 2013

Roben davant meu


Versió curta:

L’altre dia vaig veure uns paios com buidaven un pis i se n’anaven amb una furgoneta. Vaig prendre nota de la matrícula, vaig trucar al 112 i em van dir que passaven nota als Mossos. Em truquen dels Mossos i em diuen que van cap allà.

Versió més aviat llargueta:

Divendres vaig veure un robatori. Al noranta per cent segur, potser no al cent per cent. Però gairebé.

M’esperava l’autobús per anar al despatx a primera hora de la tarda quan veig sortir de l’edifici que hi ha al darrere de la parada un parell d’homes joves i forts, suats, samarreta de tirants i calça curta, que carreguen, a pes, una rentadora que sembla bastant nova. Se l’enduen carrer amunt, fins a la cantonada. Penses: bé, s’emporten a arreglar una rentadora.

Però han deixat la porta oberta. I s’enduen la rentadora a no sé on en comptes de carregar-la aquí mateix, davant l’entrada de la finca, al camió o al que sigui que tinguin. Això comença a fer pudor, et dius no saps ben bé per què. Alhora penses que ets paranoic, o un desvagat aprenent de Poirot. A la parada ens esperem quatre o cinc persones de les quals tres ens mirem fent cara d’estranyesa o de res, però ens mirem.

Ve un autobús que no és el meu però sí el de tota l’altra gent que hi ha a la parada. M’hi quedo sol. Sol davant el perill. En anglès, High Noon.

Han arribat uns altres veïns que entren i tanquen la porta que han trobat oberta. Al cap de no res tornen els dos homes i truquen a un dels pisos. No els obren. Un s’espera a la porta, al costat del contestador automàtic, pitjant de tant en tant un botó del quadre –això em tranquiŀlitza, és símptoma de normalitat. El segon home, una mica apartat.

Arriben de seguida uns altres veïns. L’edifici és enorme, gran com una catedral, una d’aquestes baluernes amb sis o vuit escales i infinitat de plantes. (A la planta baixa, en un local força gran, hi ha una oficina d’una caixa d’estalvis i molta gent del barri coneix l’edifici, blanc, imponent, amb el nom d’aquella entitat.) S’entén que entri i surti tanta gent d’allà dins.

Els nouvinguts obren i els dos homes s’escolen darrere d’ells. Uf, quina ferum que fa això –que torna a fer.

Al cap de poca estona –jo encara espero l’autobús, tot plegat passa de pressa i els autobusos a l’estiu van com volen– surten de la casa amb una rentaplats també amb aparença de nova. A la cantonada per on giren m’ha semblat veure fugisserament, mentre els homes caminaven cap allà amb la màquina, una noia –samarreta negra de tirants, potser trena, faldilla llarga– que mirava i de seguida desapareixia. No sé què fer. Cridar la policia? Estic muntant-me una peŀlícula? Els dos homes no tornen. Arriba el meu autobús. Continuo sense saber què fer i hi pujo d’esma.

L’autobús gira per la mateixa cantonada per on se n’havien anat els dos homes les dues vegades i d’on havia sortit la noia un moment de no res. I quan gira, tot i que jo vaig despistat o capficat pensant en allò que he vist –ara m’ha vingut la idea al cap que la segona vegada que els dos homes han anat a l’edifici han fet veure que trucaven al porter automàtic però potser han trucat just al pis que estaben buidant, on lògicament no hi ha ningú, només per fer veure que trucaven–, quan gira l’autobús per aquella cantonada, dic, veig que una mica més avall hi ha els dos homes i la noia mirant d’encabir el rentaplats, de costat, amb dificultats, dins una furgoneta atapeïda, de l’edat de la picor, petita, mig arrodonida, un precedent dels compactes actuals però per a transport.

Un reflex ràpid em fa mirar la matrícula, encara la tinc apuntada.

Ara no en tinc cap dubte, ni un. Són lladres. Què faig? Penso: la furgoneta ja és plena, l’operació ha acabat. Em sembla evident que en un robatori d’aquests amb violació de domicili agafen primer el que hi pot haver de més valor –joies i peces de metalls bons–, omplen la bossa, baixen i després, si veuen que no hi ha perill a la vista –d’això se’n cuidava la noia, en aquest cas–, continuen arreplegant coses secundàries –ordinadors, màquines i companyia– fins que omplen el cotxe, furgoneta, camió o el que sigui i toquen el dos.

Arribo al despatx. Truco al 112. Dic: he vist això i allò en aquest lloc, la matrícula és tal. La noia o dona em fa preguntes precises, molt ben pensades. Demana, és lògic, nom i telèfon de contacte. La conversa, ràpida, acaba amb un: passem nota als Mossos. Una estona més tard, un quart, truquen (literal): «És vostè qui ha denunciat els romanesos?» Contesto, sorprès i emprenyat, que no he denunciat cap romanès, sinó un robatori en tal lloc comès per tres persones sobre les quals encara ningú no m’ha preguntat quin aspecte tenien –i si m’ho hagués preguntat algú mai no hauria contestat que tenien aspecte de romanesos perquè no sé quin és l’aspecte que tenen «els romanesos», el de Johnny Weissmuller?, el de Nadia Comaneci?–, i que els lladres ja han acabat la feina, han pirat. Diuen: «D’acord, anem cap allà.» I pengen.

Amb el telèfon encara a la mà em demano: van cap a on? Què faran, si no saben ni quina planta ni quin pis? Trucaran d’un en un? Però llavors, els que contestin vol dir que hi són i que no els han robat res, els que no contestin, segurament la majoria, vol dir que no hi són i vés a saber si els han robat o no. Penso per què m’han dit «anem cap allà» en comptes de dir-me, no ho sé, anirem rere la pista de la matrícula, o ja coneixem aquesta gent, o gràcies a vostè hem enxampat un grup molt perillós que seguíem de fa temps i que tenen un catau amb tot de coses robades que ara podrem retornar als propietaris, demà sortirà la notícia al diari, moltes gràcies.

Encara em demano cap a on van anar els mossos divendres i per fer què.