diumenge, 23 de març del 2014

Crimea i Catalunya

Aquest article és gairebé improvisat, però només gairebé, perquè fa dies que hi dono voltes i no surto de la meva perplexitat. L’escric, doncs, ara, al vespre d’aquest diumenge plàcid, però suposo que el maquillaré després, potser força. Ja ho veurem, segons com surti. I en ser mig improvisat, segur que hi haurà imprecisions, simplificacions, oblits injustificables.

Doncs bé, ja ho reconec, ho escric improvisant.

No entenc com els polítics —d’aquí i d’allà, i de tot Europa, sembla que en aquest punt hi hagi unanimitat— s’entesten tant a dir que el cas de Crimea és del tot diferent del de Catalunya, del d’Escòcia, del de Flandes.

Per mi s’hi assemblen molt. Només hi ha una diferència: que al darrere de la gent de Crimea hi ha una gran potència que té tancs.

Catalunya no té tancs al darrere que li donin suport. Per sort, dic jo, i suposo que amb mi sospiren el mateig desig la immensa majoria de catalans sobiranistes. No volem tancs.

Però pel que fa a la resta? «El referèndum de Crimea és inconstitucional!» Ho he llegit en un diari clarament proindependentista català, que se n’exclamava. «El que ha fet Crimea és iŀlegal!», deien uns altres. Aŀlusina vesina.

Home, que diguin que al darrere hi ha Rússia ja ho entenc –com a queixa i com a punt diferencial–, però la resta d’arguments? Si són calcats!

Crimea aprofita una situació d’inestabilitat política a Kíev. Com aquí –si és que l’acabem d’aprofitar. Política i econòmica.

Crimea ha aprofitat un moment decisiu. Kíev estava a punt de signar uns acords amb la UE que haurien lligat Ucraïna encara més a Europa. Crimea –equivocats o no, en això no m’hi fico, tothom té dret a equivocar-se– no volia de cap manera que això passés. A Crimea sempre han estat partidaris de l’Europa, diguem-ne, oriental. L’Europa encapçalada per una gran potència, Rússia.

A Crimea han convocat per això, a corre-cuita, per sorpresa, un referèndum. Que és iŀlegal? I què. Tothom sap que Kíev no hauria permès mai que a Crimea es fes un referèndum, que fer un referèndum a Crimea seria sempre iŀlegal, perquè Kíev sap perfectament quin resultat hi hauria, i amb una majoria aclaparadora. Com ho sap tot Europa. «Iŀlegal», diuen –també aquí. És clar que és iŀlegal.

A continuació, Crimea ha reunit el Parlament i, emparant-se en els resultats del referèndum «iŀlegal», han fet una DUI, han declarat la independència. «Unilateral!» Com totes les declaracions d’independència. Quin descobriment.

I a continuació, Crimea ha decidit –ho tenien decidit de sempre, amb tancs o sense tancs al darrere– que se sumaven a la Federació Russa i que, per tant, passaven a formar part de Rússia.

Què és el que hi ha de diferent? La voluntat de la gent de Crimea és ben clar que no. Ho sabem, se sap, de tota la vida. Els crimeans sempre han estat prorussos. Sense maquillatges: sempre s’han sentit russos. Si estaven ficats en una altra cosa era per la voluntat d’uns... que tenien tancs.

Què hi ha de diferent, a part del fet que els crimeans tenien ara la seguretat que la seva aposta la feien sobre terra segur, que els seus desigs serien acomplerts.

Simplement han aprofitat el moment.

Aquí no tenim russos al darrere. Malauradament... però afortunadament.

Perquè si hi ha tancs vindran només d’una banda, i en el moment que hi hagi tancs hauran perdut.

A Europa no els agraden els tancs.

Espero.