»I aquesta oralitat també l’aplica a la narrativa: “És la prova de foc de si una frase funciona. Tot text literari és susceptible de ser llegit i escoltat en veu alta, i no se’t poden escapar ambigüitats i cacofonies, que es detecten sobretot si les sents.”
»En canvi, rebutja que per fer una llengua comprensible s’hagi d’abaixar el nivell: “Al teatre hi ha aquesta obsessió, a vegades malaltissa. ‘Això no ho entendran’, diuen, i a vegades porta a passar-se de la ratlla a l’hora de mastegar-ho. El fet que un espectador senti de tant en tant una paraula que no coneix li pot ser un estímul.”
»Sellent encara té temps de reflexionar sobre l’argot en català, que tantes vegades es veu marcat pel castellà. Considera que cada traductor, depenent del registre, ha d’establir un límit, que pot ser estrictament normatiu o més o menys tolerant amb els barbarismes.»
Reflexions de Joan Sellent, traductor, preses per Magí Camps i publicades a La Vanguardia, 24 febrer 2014; la fotografia és del mateix Sellent
