dimarts, 15 d’abril de 2014

Servei Català de Doblatge: les coses, com són

(Actualització de dos quarts de cinc de la tarda, amb petits retocs posteriors. Diuen a TV3 que tot ha estat un malentès, que només era una aturada tècnica del SCD i que se’n reprendrà el funcionament de seguida. Aquest article, doncs, arriba un pèl tard i potser ja és anacrònic, però el deixo per si de cas allò que es perden les contraordres en un revolt inesperat.)

* * *

Això és molt seriós i les coses són com són.

I són així:

La immensa majoria de la gent d’aquest país, criatures, joves i grans, està acostumada a veure, a jugar, a treballar... a viure amb productes audiovisuals que, quan no són catalans, són o bé en castellà, dit també espanyol, o bé doblats o almenys subtitulats també en espanyol. És així. No ho hem triat, ens ho hem trobat i ens ho continuem trobant. Cada dia.


Quan dic productes audiovisuals vull dir les peŀlícules i altres materials documentals o lúdics o el que sigui, els programes de televisió tradicional o la que veiem per la xarxa o les sèries que descarreguem d’aquí i d’allà o que comprem, els DVD, els videojocs... el que vulgueu, tot el que és audiovisual i que omple bona part –ai– del temps que dediquem al lleure, però que també serveix en l’àmbit de l’educació escolar i en altres àrees formatives de joves i grans. Tot això, o gairebé tot, en espanyol, o en altres idiomes i subtitulat en espanyol.

Si volem superar aquest immens obstacle per a la normalització social del català a casa nostra, no n’hi ha prou amb la força –els esforços– del que anomenem “societat civil”. Cal també que qui representa oficialment, políticament, aquesta societat civil, les persones que hi coŀlab... Què coi hi coŀlaboren! És la seva feina! És la societat civil, qui representen! És per la societat civil, que hi són! És per al servei de la societat, que les hem posat als escons del parlament! Doncs això, cal que s’hi dediquin, és una de les coses prioritàries, irrenunciables, decisives per al nostre país. Si volem, que volem, superar la situació crònica descrita.


I ara resulta que ens assabentem que han eliminat el Servei Català de Doblatge. Amb tot el que hi ha al darrere, de gent i d’entitats dedicades a l’ensenyament d’aquests sabers, i d’iniciatives emprenedores o ja sòlides, de tantes coses que havien anat creixent per donar suport a un objectiu que fins ara era inqüestionable.

No parlem d’un “sector”, d’una “indústria”, d’un “servei” més, d’un “departament”. Parlem de “la” llengua. Parlem del català.

I ara que no ens vingui la mestretites de torn, el perepunyetes de guàrdia, a dir que no li agraden els doblatges. A mi tampoc m’agraden. Però cal prestar atenció als fets descrits, no als desigs. Ara cal mirar aquella guerra coŀlectiva que s’està perdent, no aquesta batalleta nostra particular.

No hi ha dret que facin coses d’aquestes sense avisar, com qui no vol, amb traïdoria, a traïció.

A traïció, sí.


Perquè era l’última cosa que esperàvem d’un govern amb els suports parlamentaris que té. L’última cosa que esperàvem que fes és que juguessin amb la llengua, amb la supervivència de la llengua. Perquè cada dia que no fem res en aquest àmbit és un dia que fem una passa enrere. Diguin el que diguin i s’excusin com vulguin, és així. Les coses són com són.

No sé si hem de sortir al carrer o què. Però alguna cosa haurem de fer.

Jo de moment faig això i a partir d’ara ho faré córrer i ho faré arribar a tothom, gent de l’àmbit polític o gent coneguda o gent no sé què. Però alguna cosa haig de fer.