diumenge, 26 de juliol de 2015

Resposta a l'enfadosa

Primer va ser aquest article de la professora Carme Junyent, publicat el dia 20 de juliol passat a Vilaweb.

Junyent hi defensa que els desdoblaments de gènere al parlar o escriure (“homes i dones”, “socis i sòcies”, entre altres exemples que esmenta) són una imposició del poder. Diu que “a les facultats de magisteri s’ha arribat a treure nota a alumnes que no escriuen així”, una afirmació que basa en la “informació aportada per una alumna en una conferència amb més de cent assistents i corroborada pels seus companys”.

Res a dir. Si ella pensa que els que fem doblets de tant en tant actuem abduïts per poders o ideologies “nascuts del totalitarisme” (sic) o per “directrius del govern” (sic), jo no hi puc fer res. És la seva opinió i, com hem vist més amunt, està prou fonamentada en testimonis.

Però a l’article hi havia aquests dos paràgrafs que us copio tot seguit (disculpeu la citació tan llarga, però és per evitar que després algú digui que falta context; subratllo el que em va cridar l’atenció i hi afegeixo un parell o tres d’enllaços):
«[...] Si hi ha una cosa que em corrou de la meva participació en aquest debat és que, si he tingut una mena de butlla, ha estat perquè sóc una dona. Alguns altres homes han dit això mateix fent servir si fa no fa els mateixos arguments (Gabriel Bibiloni, Ignacio Bosque, José Luis Mendívil, Ignasi Roca, entre molts més) i, o bé han estat ignorats, o bé han estat menystinguts, si no els han muntat una campanya de descrèdit molt propera al linxament civil. Pel que fa a mi, els –pocs– atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere' (que si autoodi femení, que si parlo com un home, etc.), però encara espero que em rebatin els arguments lingüístics. En qualsevol cas, no hi ha res que em sembli més sexista que avaluar les opinions segons el sexe de la persona que les emet, de la mateixa manera que em semblaria classista avaluar-les segons l'estatus social, o racista segons l'origen.

»Tenint en compte que les propostes de fer la llengua menys sexista arrenquen als anys setanta, estaria bé de comprovar si han aconseguit cap canvi social atès que, en principi, d'això es tractava. [...]»
I aquí comença la nostra batalla a Twitter, que transcric literalment (només restitueixo les paraules escapçades, per facilitar la lectura) per ordre escricte d’emissió de piulades. La piuladissa s’enregistra el mateix dia 20 de juliol, aproximadament de tres quarts de quatre de la tarda a les cinc la part principal i una postiŀla de la professora, dictaminant sobre el cas (i entrant ja, em sembla, en el terreny personal), quan faltaven tres minuts per dos quarts de cinc.

[VF, 15.51] «"Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'" (Carme Junyent) http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4446936/canco-lenfadosa.html No entenc per què...»

[VF, 15.53] «...diu això. Primer, jo no l'he atacat mai, però sí que m'he adreçat a Carme Junyent, procurant usar arguments lingüístics»

[VF, 15.56] «...La seva resposta? No m'ha contestat mai, ni tan sols indirectament. És molt fàcil crear adversaris a la teva mida i despatxar-los així...»

[VF, 15.57] «...I per últim, però molt important: no pretenem canviar la societat amb el llenguatge, sinó acompanyar amb la llengua els canvis socials.»

[VF, 15.59] «Sé que no sóc ningú i potser per això no mereixo l'atenció de la Dra. Carme Junyent, però no pot dir un "sempre" quan no és "sempre"»

[VF, 16.03] «Aquest article de Carme Junyent m'ha emprenyat, havent-hi (sigui o no prou "científic") tot això»

[VF, 16.07] «I a més Carme Junyent té la barra de dir que "sempre" que l'han "atacat" ha sigut per acusar-la d'autoodi de gènere. No hi ha millor enemic que l'imaginari»

[VF, 16.09] «Sens dubte, jo no tinc ni una centèsima part de la formació de Carme Junyent, i em pot deixar ben rebregat. Però no pot dir mentides públicament»

[VF, 16.18] «La meva queixa principal, Carme Junyent, en aquesta qüestió llengua/gènere, és que la gent que en sap no ajuda, només menysprea. I continuem igual»

[C. Junyent, 16.18] «Quina mentida?»

[VF, 16.20] «Aquesta: "Els atacs que he tingut sempre s'han basat en la suposada traïció al meu 'gènere'." Jo mai he utilitzat aquest argument»

[C. Junyent, 16.24] «I qui t'ha dit que l'utilitzessis tu?»

[C. Junyent, 16.26] «Perdona, els que en saben han callat per no aguantar el que els han dit als que han gosat dir res en contra dels desdoblaments»

[VF, 16.33] «Perdoni, quan algú diu "sempre" jo entenc "sempre". I per tant vostè m'hi inclou, perquè sóc del ram i m'he adreçat a vostè obertament»

[C. Junyent, 16.34] «I m'has atacat? Doncs no ho recordo.»

[VF, 16.38] «No, els atacs se'ls inventa vostè. Jo (i altres) ens hem adreçat a vostè amb arguments diversos que vostè denuncia com a atacs»

[VF, 16.40] «Li torno a enllaçar els meus "atacs", per si els ha perdut»

[C. Junyent, 16.43] «Insisteixo: jo no hi veig cap atac.»

[VF, 16.53] «Esclar que no hi ha atac. Però, en canvi, vostè contraposa "atacs" (que diu que n'ha rebut) a "arguments" (que diu que _no_ n'ha rebut)...»

[VF, 16.55] «Ergo, si m'he adreçat a vostè amb arguments, he d'interpretar que els meus arguments els considera "atacs". I tornem al començament»

[C. Junyent, 17.27] «Veig que t'ho fas tot sol... Això és imbatible.»

No m’havia contestat mai fins aquest 20 de juliol. Ja m’ha contestat. Segurament, si no m’havia contestat mai és perquè ja devia preveure que aquest pobre home era això, un cas impossible. Com en diu? “Imbatible”. Molt elegant. Gràcies per tot, senyora, ha estat un plaer i una bona lliçó.

L’endemà, 21 de juliol, escric a Twitter:
[VF, 21 juliol, 20.37] “Vull posar en un article tota la conversa d'ahir amb Carme Junyent. Simplement el que diu ella al seu article, el que li dic jo i el que contesta”
Hi ha una resposta seva immediata:
[C. Junyent, 21 juliol, 20.40] “Ja me'l faràs arribar. Però no et sembla que em fas massa cas?”

Doncs ja està tot dit. I, sí, senyora, fins ara li havia fet massa cas.