divendres, 9 d’octubre de 2015

Qui era en Joan Bofill?

Era un viatjant compulsiu o un turista? Tastaolletes global o ciutadà del món? Un cul del Jaumet, un manat de nervis i prou? Un escapista que fugia de la quotidianitat? Un golafre destraler, escuracassoles i mamerri? Valent, fins i tot temerari? Un paio que s’ho passava de conya? Era egoista o altruista?


Jo no el vaig conèixer. Em guio pel seu llibre 20 anys de motxilla, que la família i els amics han publicat ara fa unes setmanes a la Bisbal, de manera pòstuma. Ell ja no és amb nosaltres, però ens va deixar escrites algunes de les seves aventures pel món. I valen la pena.*

En Joan Bofill i López era un aventurer indescriptible: una mica de tot el que ens hem preguntat al començament, potser, però sense acabar d’omplir mai el concepte i sense que el puguem tancar en cap d’aquelles definicions: ni turista, ni simple viatjant, ni tastaolletes, ni inquiet, ni nerviós... I no és que tingués gaire pasta, havia de fer economies i càlculs contínuament. Senzillament, la que tenia se la gastava així. Però al mateix temps es deixava portar per l’atzar, si t’ha tocat és que et toca, què hi farem. I no em sembla que fos gens llepafils ni primmirat... I és clar que tenia manies, qui no en té?

No va fer cap mal a ningú, que jo sàpiga. Algú s’ha queixat mai del comportament de Joan Bofill i López?

Em sembla evident que en Joan no era egoista. N’hi ha prou a pensar en el seu paper com a escut humà a l’Iraq, jugant-se la vida; en la portada de material escolar fins aquell llogaret a tres hores de Concepción, a Bolívia; en la seva capacitat de prescindir dels seus gustos per fer costat a qui li demanava suport, ni que fos només companyia.

Primeres pàgines del llibre

Aquesta és una idea que traspassa tot el relat d’en Joan Bofill: l’amistat, la companyonia. Era capaç d’anar fins a la fi del món tot sol, però com valorava que algú volgués seguir-lo! I, en el cas de ser dos o tres o quatre els aventurers, com s’adaptava llavors a l’altre, a l’altra, al grup, que no havien de fer el que el Joan tenia previst, sinó el que decidís l’equip, fins que se separessin. Si és que en Joan tenia res previst abans de sortir, perquè tampoc era de preveure gaire res, tret dels visats i les grans línies del viatge. I llavors, per exemple, si “l’equip” decidia que s’havia d’anar al Parc Natural de Taman Negara Kubah, en Joan hi anava ni que fos deixant-hi la pell; o si calia ocupar una nit un hotel de debò perquè l’altre membre de l’equip necessitava descansar de debò, doncs cap a l’hotel falta gent. Són dues anècdotes preses del que explica en Cano al final, però n’hi ha dotzenes.

Dic això de l’hotel perquè en Joan, que es gastava els estalvis en aquests viatges, no malgastava. No pas només per economia, sinó per filosofia. Explica ell mateix quin era l’ordre de preferències: “M’agrada més moure’m amb transport públic per estar en contacte amb la gent i bellugar-me com ho fan ells. Una altra raó de pes: no em podia permetre els vuitanta o noranta euros...” (p. 131)

Una persona obsessionada per sexualitzar-ho tot, com ara n’hi ha tantes, segur que veuria interessos sexuals en l’acceptació d’aquelles companyies; a mi se m’ha fet evident que no és així. En Joan valorava l’amistat pel damunt, molt pel damunt del sexe. No hi ha sexe en aquest llibre: hi ha amistats profundes, de les que duren tota la vida. Però poden estar a milers de quilòmetres l’una de l’altra. Ens és igual, si hi ha sexe o no, no és aquest el missatge que en Joan Bofill ens vol transmetre.

Roser Carol diu que segurament es trobarà amb en Joan a l’infern. Ho diu de broma, esclar, però posats a parlar de cels i inferns jo no he sabut trobar en els textos d’en Joan aspectes mereixedors de condemnes eternes. Potser una temporada al purgatori, aquella mena de temporades que deuen acabar, després de la mala estona, fent unes rondes prèvies amb sant Pere abans d’entrar al paradís. A sant Pere li agradava fer befes sobre el tema del mam, com ara aquella sortida que va tenir un dia: “Com voleu que estiguem borratxos, si són les nou del matí?” I recordeu que el primer miracle que va fer Jesús va ser convertir l’aigua en vi. Doncs això, que allà són de bona jeia i segur que no li faran males cares. Si en Joan vol passar-s’ho bé i continuar l’aventura, el lloc indicat és el cel, creu-me, Roser, i cap allà se’n deu haver anat de pet de seguida que l’hagin deixat.

Una crítica al llibre: la falta de peus de foto. En bastants casos t’imagines on i quan està feta aquella foto, i fins i tot pots endevinar qui hi apareix –a part d’en Joan–, però en altres casos es queden en incògnites. Les imatges valen per les paraules que vulgueu, però sovint necessiten paraules per acabar de ser completes.**

M’ha agradat trobar-hi trets empordanesos del llenguatge –perfectament estàndards–, que no s’hagi volgut adaptar a usos més generals: la fred, no hi ha maneres, afogar-se... i tants més.
«Els meus viatges són viatges a la recerca de mi mateix i de la meva relació amb el món. La casa és l’indret on ens trobem en equilibri, com una espècie de ventre matern, on estem protegits. Si faig viatges és perquè no tinc una casa.»
No és d’en Joan, és de Theo Angelópulos, el famós cineasta grec (1935-2012). No és d’en Joan perquè en Joan sí que tenia casa, casa seva. Però la primera frase segur que la subscriuria.

------------
* Han aconseguit fer una edició molt barata (10 €). I a mi a més em van fer rebaixa –aquell dia només en portava nou al damunt–, però això val més no escampar-ho gaire, perquè em vaig aprofitar de la bondat de la venedora. Si ho dic aquí és perquè li devia algun tipus de reconeixement.

** La família m’ha explicat que l’absència de peus de foto era perquè de moltes no en sabien la localització.