diumenge, 4 de novembre de 2012

Llengües oficials per a què?

Començo pel començament, per la qüestió polèmica, i ja m’avanço: penso que la llengua espanyola no necessita a hores d’ara estatus propi de protecció oficial i permanent en la constitució de Catalunya, si aquesta constitució es fa en un avenir pròxim. No cal concedir drets suplementaris, de manera institucional i solemne, als que ja té de facto l’espanyol, encara avui hegemònic a casa nostra. Cal tenir en compte com està ara com ara la llengua del carrer en algunes ciutats de Catalunya, la del cine, la de les revistes, la dels llibres traduïts d’altres idiomes, la dels patis de moltes escoles, la dels DVDs, la dels jocs virtuals de la canalla...

I com que no sabem fins quan durarà aquesta situació «provisional» –esperem que sigui provisional–, val més no enganxar-se els dits amb declaracions taxatives i solemnes que comprometin futurs principis constitucionals. El tortell no està preparat per a gaires queixalades.

El no-reconeixement constitucional del castellà com a llengua oficial tampoc no s’hauria de veure com una cosa especialment traumàtica per a ningú, perquè afegeixo al que deia abans que no crec que el català hagi de ser tampoc «llengua oficial» establerta com a tal en la constitució de Catalunya.

«Llengua oficial» no se sap què vol dir exactament. Diu el diccionari que seria la llengua «sancionada per l’autoritat» (?). És tan inconcret com poc pràctic. O, si es vol, és encara pitjor: que una llengua sigui oficial vol dir, estrictament, que aquella llengua és la de l’autoritat, no necessàriament la del país. I el que ens interessa és que la constitució descrigui què volem que sigui el català, més que aquesta declaració d’«oficialitat» tan reclamada. I en canvi, no ens interessa que la «llengua de l’autoritat» sigui, en igualtat de condicions, tant el català com el castellà. El que hem de respectar, per descomptat, és que la ciutadania pugui expressar-se en castellà en l’àmbit públic, això sí.

El que vull dir és que la qualificació d’«oficial» no és descriptiva del que em sembla que volem.

Sigui com sigui, no ens mana ningú que fem les coses com les han fet ells: no cal copiar les terminologies dels estats generalment opressors, o almenys del que ha estat fins ara opressor de Catalunya. Nosaltres volem –voldria jo que volguéssim– integrar la gent.

I no hi ha res de més integrador (integrar: ‘constituir un tot’) a casa nostra, avui en dia, que definir que hi ha una llengua, la catalana, que és «la» pròpia del país, i que per tant cal valorar-la i respectar-la com a eina de cohesió de manera que sigui no només la llengua de l’autoritat, sinó la de la gent, la de les relacions socials, la de prestigi. Per aconseguir això, la declaració d’«oficialitat» no és gaire útil. Mireu Andorra.

Això és compatible, no caldria ni dir-ho, amb el fet que cadascú parli la llengua que vulgui a casa seva, al carrer, amb la gent de la feina, en la vida quotidiana. Del que es tracta no és d’imposar una llengua, sinó de declarar que n’hi ha una que és la llengua del país.

I després, si es vol, es pot recollir alguna declaració de bona voluntat, però provisional, respecte a la gent que té com a llengua materna l’espanyol, però no pas respecte a l’espanyol com a llengua.

I doncs, la meva proposta constitucional sobre aquest punt –admeto esmenes a la totalitat, esmenes parcials o propostes de transacció– és, provisionalment, la següent:

Títol [tal]
Drets fonamentals

Capítol [tal]
La llengua de Catalunya

Art. 1: El català, llengua nacional
Apartat 1.
El català és la llengua pròpia i nacional de Catalunya, sens perjudici del que estableix l’article 2 d’aquest mateix capítol.

Apartat 2.
El personal al servei de les institucions públiques té el català com a llengua d’ús inicial, habitual i, en cas de conflicte, preferent en les seves relacions amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les lleis de política lingüística establiran els mecanismes oportuns per tal que l’opció d’atendre la ciutadania en altres llengües diferents del català sigui sempre voluntària i no es converteixi mai en una obligació per al personal que treballa en el sector públic.

Apartat 3.
Les lleis establiran els drets i les obligacions que corresponen a la ciutadania i a les persones públiques perquè s’acompleixi en cada àmbit de relació bilateral o de comunicació unilateral el que comporta el que proclama l’apartat 1 d’aquest article.

Art. 2. L’estatut de l’aranès
Apartat 1.
La variant de l’occità anomenada aranès té, indistintament amb el català, prelació d’ús a la Vall d’Aran respecte a terceres llengües, i podrà ser utilitzada pels habitants de la Vall davant qualsevol instància pública de la mateixa Vall.

Apartat 2.
La llei establirà la manera concreta d’exercir els drets constitucionals dels i les parlants d’aranès a la resta del país, fora de la Vall d’Aran, i les obligacions corresponents de les autoritats públiques pel que fa als drets esmentats. Aquests drets inclouran, com a mínim:
a) El de ser contestats en aranès per escrit quan s’adrecin per escrit en aquesta llengua a qualsevol institució pública del país, ja sigui local, regional o nacional.

b) El de poder expressar-se en aranès, oralment i per escrit, sense que això comporti cap mena de discriminació, en qualsevol acte públic, incloent-hi els propis de l’administració de justícia i de la representació popular (Parlament de Catalunya).

Art. 3. Altres llengües

L’Estat tindrà en compte les altres llengües parlades dins el territori de Catalunya, de la manera com ho especifiquin les lleis de política lingüística, i promourà a les escoles, als altres àmbits de formació del jovent i, en general, al món laboral, una actitud de veritable obertura a l’aprenentatge de llengües estrangeres.

[...]

Disposició transitòria [tal]

1. L’Estat valora els drets adquirits per parlants d’altres llengües usades dins el territori de Catalunya, i especialment del castellà o espanyol, fins que el Parlament, per una majoria qualificada de dos terços, estableixi que aquesta protecció específica de les persones castellanoparlants respecte a altres llengües ja no és indispensable per salvaguardar els drets de parlants d’aquesta llengua que tinguin la ciutadania de Catalunya en el moment d’aprovar-se aquesta constitució.

2. L’especial protecció temporal de les persones parlants de l’espanyol, de què es tracta en l’apartat anterior d’aquesta disposició transitòria, i durant el temps que tingui vigència, inclourà les usuàries de les diverses variants lingüístiques d’aquest idioma en un àmbit global, i no sols dels dialectes parlats a la península ibèrica.

* * *

En qualsevol cas, tot això són assumptes dels quals caldrà parlar més endavant entre tots, quan tinguem parlament o corts constituents, i decidir-los amb el màxim consens. No té sentit que els líders polítics vagin prometent que les coses seran així o aixà. El que poden fer, si de cas, és comprometre’s a defensar tal postura o tal altra: «Nosaltres declararem l’espanyol llengua oficial per tal que tingui per sempre més la mateixa categoria que el català»; «Nosaltres defensarem l’espanyol fins a la mort»; «Nosaltres prohibiríem l’espanyol i només en permetríem l’ús domèstic»; «Nosaltres continuaríem com fins ara per tal que desaparegués del tot el català sin que se note el cuydado»; «Nosaltres deixarem que la gent faci el que vulgui en aquest punt», etc.


Afegitó posterior. Quan vaig escriure aquest article vaig cometre un error imperdonable, que és el de no tenir en compte la llengua de signes catalana. Naturalment, si ara el tornés a fer dedicaria a aquesta llengua nostra l’atenció que sens dubte ha de parar-li la futura constitució catalana.