«[...] E succehí que‘ls més entussiastes catalanistes anaven eixint de la Lotja entonant los Segadors, qu’es cant que ab tot y tenir un tó consemblant á unes absoltes, posa frisosos als casteylans e els trau de test e els sparvere, d’aytal fayçó que una color se’ls ne va é altre els ve, e suen d’angunia de front e galtes e la barba els tremola e xarriquejen de dents e’s tornen folls.
»E un d’ells digué en son dialecte: –¡Con que vosotros segais, pues nosotros trillarémos! –que val tant com dir: –Vosaltres segueu, donchs nosaltres batrém.
»E bateren de ferm, á ulls clucs, á tort e á dret, e traent per boca e nassos brumera de rabia, com uns salvatjes e beduhins. E hi hagué crits, corredisses, desmays e basques, car distinció no feyen els peguissers d’homes ne dones, de fadrins ne nines.
»E alcuns dels apallissats els plantaren cara, e feren valdre els punys, car armes ne garrots no duyen, e molts de la Lotja ne treyen cadires e’ls las tiraven per la testa, pera veure si aquesta se’ls assentava [...]»
(Extret de: P. del O., «Jochs Florals», La Esquella de la Torratxa, n. 1113, 11 maig 1900, p. 290; dec la pista d’aquesta citació a MPS)
