dimarts, 25 de juliol de 2017

Aquella noieta


Trobo, després de tantíssims anys, el fill gran d’una família veïna del poble. M’ha reconegut ell:

–Tu ets un Tal, oi?

Aquesta pregunta me l’he sentida a fer milers de vegades.

–Us assembleu tant...

Aquesta observació, igual.

Ells també són uns quants germans, cinc, un pèl més grans que els nostres grans. És a dir, el que vaig veure diumenge és dos o tres o quatre anys més gran que el meu germà gran, i la petita d’ells, la cinquena, una mica més gran que el cinquè dels nostres, que és just el que em precedeix.

(Ho has endevinat, jo soc el sisè. Premi.)

Doncs bé, la petita era tan, però tan preciosa, i graciosa, i espavilada, i tot el que vulgueu, que ens cridava molt l’atenció als qui érem si fa no fa de la mateixa partida generacional. D’acord, jo era més tap, però també tenia el dret de fixar-m’hi i d’obrir molt els ulls –dissimuladament– d’admiració. Crec que tothom s’estimava aquells cinc germans –dos nois i tres noies– perquè cadascun tenia els seus mèrits, però dubto que ningú dubtés que aquella noieta era un non plus ultra.

Doncs bé, es va acabar el poble, es va acabar de veure la noieta i hi vaig deixar de pensar. Havent d’esforçar-m’hi al començament, ho reconec, però sent prou conscient que per a mi aquell objectiu era inabastable. De seguida vaig tenir altres projectes més assequibles a les meves aspiracions.

He escrit: “Hi vaig deixar de pensar.” No és veritat: hi he pensat; vull dir, la seva imatge m’ha vingut sovint al cap, he somrigut i he conclòs: “No es pot tenir tot, a la vida.” Però també: “Què se’n deu haver fet?”

I l’altre dia vaig veure el seu germà, doncs. Li vaig demanar pels seus pares. Aquella mitja pregunta, de la qual ja saps la resposta:

–Els teus pares...?

–Sí, el pare es va morir l’any tal i la mare l’any tal.

–Jo recordo que el teu pare em donava un duro, em sembla que era, si li rentava el cotxe.

–Ui, el pare, sí, sí, no li agradaven gens aquestes feines. I els vostres?

I una mica més de conversa sobre els pares respectius. Després vaig continuar l’interrogatori:

–I els germans? El Tal, la Tal, la...?

No recordava un dels noms, el de la noia del mig. Ell va completar la llista:

–La Tal i la Tal.

Com si jo no sabés com es deia l’última, ha!

–Què fan?

–Doncs mira, el Tal...

I m’ho va anar explicant i jo escoltava pacient esperant que arribés a l’última. I quan hi va arribar:

–Treballa a tal lloc –conec el lloc!–, té tants fills i tants nets i...

Segons el que em va continuar dient el seu germà gran, continuava sent bonica, graciosa i llesta com sempre, estava bé de salut i més forta que una roca. Que bé.

Però en aquest punt jo gairebé ni escoltava. No us podeu imaginar la impressió que em va fer que em parlés de fills i sobretot de nets. De cop i volta vaig deixar de ser aquell wildeà romàntic i em vaig adonar que la noieta graciosa i preciosa i inteŀligent en la qual havia pensat de tant en tant, sempre amb el mateix aspecte inalterable de catorze o quinze anys, ara de sobte en tenia seixanta o seixanta-un, i fills i nets.

Segons com, no deixo de ser en Pere Pan.