Dinar al Chicho

Mentre duri l’exili meu al barri de la Sagrada Família –les obres a Tarradellas van a bon ritme, ara sí: a veure si a l’estiu…– molts dies no tinc temps, em penso que ja us ho vaig dir, d’anar a dinar a casa. O si tinc temps, no en tinc ganes, perquè em resulta molt estressant agafar quatre metros en un marge tan breu de temps. M’estimo més, doncs, dinar tranquil i després passejar pels voltants o seure una estona a l’aire lliure abans de tornar al despatx. I llavors vaig fer una recerca pel barri, comparant preus i qualitats, i al final em vaig decantar pel Chicho, a l’avinguda de la República Argentina 193. Sóc animal de costums i necessitava un indret més o meny fix per recalar a l’hora de fer la mossada principal del dia.

Us recomano el Chicho vivament. Cuina casolana, dirigida per la Rosa, amb l’ajuda de la Núria. Servint les taules hi ha la mateixa Núria amb el Jordi, el cap del local, un paio divertit, discret i eficaç, just amb el punt de sornegueria que et distreu de cabòries, et fa somriure i no molesta. A la barra del bar, l’Isma, que es cuida de les begudes, dels cafès, de rentar plats i, en general, de la intendència. Quin prodigi d’eficàcia, tots plegats. Tothom va per feina: d’això viuen. La Rosa, com deia, mena una cuina esquifida de grandària –de petitària, hauríem d’especificar aquí, no?–, però grandiosa de qualitat. I de quantitat, per què no dir-ho. Cuina magnànima i alhora detallista. Ara que a tot arreu els restaurants suposadament bons, els de marca, sembla que prenguin el pèl als clients amb plats enormes on la menja juga a fet a amagar, a cal Chicho els plats són normals, com els de casa, però plens fins dalt. I de molt bona qualitat. Les carns, sobretot, i els guisats, i les sopes, són de molta categoria. Et quedes parat veient com amb tan pocs mitjans –el preu és dels més barats del barri, 8 €– pots quedar cada dia ben satisfet.

Sovint s’hi ha de fer cua: són només nou taules que es paren i es desparen tres o quatre o cinc vegades cada migdia, sense descans. I encara una altra tauleta en un racó, al costat de l’entrada. I qui té més pressa del compte pot dinar a la barra. Tot va accelerat i és un ritme perfecte si hi vas amb el temps just de fer quatre queixalades i tornar a la feina, que és el que deu fer la majoria de la clientela, però si et vaga també t’hi pots entretenir. El Jordi i la Núria, que com deia són els qui serveixen les taules, coneixen la parròquia prou bé per saber què agradarà a cadascú del menú de cada dia: quatre possibilitats de cada plat –hi ha dos plats i postres–, pa en abundància, beguda… Tot inclòs. Beguda generosa: si demanes vi amb gasosa, et duen una ampolla de vi i una altra de gasosa. Si demanes aigua, una ampolla de litre i mig (si demanes cervesa, ai, només toca una canya: suposo que ho fan a fi de bé, perquè la gent no faci més panxa del compte).

Si no tens manies, tothom hi dina bé. T’hi trobes com a casa. Hi he portat amics i coneguts, gent de la família, altra gent de confiança i gent que fins aquell moment no coneixia de res: i tothom content. O almenys, ningú no m’ha dit res en contra.

Hi ha molts manobres, paletes, pintors i instal·ladors que tenen obres pels voltants i dinen allà. Després, oficinistes diversos, autònoms i alguna ànima en pena, ludòpata evident, que llença cada dia a l’escurabutxaques gairebé el jornal i potser més i tot. És aquest ambient. La Núria i la Rosa no paren de dir floretes al respectable: «Guapetona!, guapetón!» (Als catalans ens diuen «guapos».)

I encara, la bomba: la tele la tenen apagada. No sé si és que no funciona o què, però per a mi és un bé de Déu dinar tranquil en una casa de menjars d’aquestes, que normalment tenen l’aparell encès i al damunt, sintonitzat amb la cadena més castissa i més barroera de les Espanyes. Al Chicho se sent una mica la ràdio si ets a prop de la barra, però és una emissora no gaire destralera, no molesta.

Què més voleu que us digui? És a l’avinguda de la República Argentina, entre el pont de Vallcarca i Craywinkel. Proveu-ho.

(Afegitó del setembre del 2008. He anat al Chicho un parell de vegades i han retirat les màquines escurabutxaques. No n'hi ha! Poder del crítics!! ;-))


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)