dissabte, 10 d’abril de 2010

Històries del metro (19): Elitistes d’autobús

Hi ha gent que va amb autobús que és força elitista. Al metro n’hi ha pocs d’aquests, em sembla. (De vegades encara pots trobar a Barcelona gent que no ha baixat mai al metro, ni un dia, ni per veure’l passar o saber com és. En qualsevol cas, els elitistes del metro, si n’hi ha, no es noten tant. Al «tren de Sarrià» potser sí que n’hi ha més.)

Però a l’autobús el veus de lluny. Per exemple, es nota perquè sol seure majoritàriament a la banda del passadís i no arran de la finestra, amb la qual cosa obliga el passatger següent, si gosa fer-ho, a demanar-li sisplau que el deixi passar. I llavors s’aixeca per deixar passar, però ho fa amb cara de pomes agres, com dient: «Ves, el que s’ha d’aguantar.» Seuen al seient del passadís encara que baixin a la darrera parada de la línia, els és igual. Volen dos seients per a ells solets, no els agrada tenir ningú al costat.

També els veus perquè, si s’han assegut al costat de la finestra –segurament perquè han pujat que ja eren tots els seients de passadís ocupats per altres elitistes, i llavors no han tingut cap més remei que demanar al col·lega elitista que els deixés passar al seient del costat de la finestra–, llavors quan arribes tu no et diuen pas mai, si és que és així, que han de baixar a la següent parada i que, per tant, s’aixecaran abans que tu t’asseguis al seu costat i esperaran drets a arribar al seu destí, sinó que deixaran que t’asseguis un minut i, just quan hauràs acabat d’acomodar-te –no és fàcil, l’espai és justet–, et demanaran amb un gest –generalment no amb paraules, ni un «sisplau», que és rebaixar-se– que et tornis a aixecar perquè han de baixar.

També es nota l’elitista d’autobús, sobretot si és jove, perquè molts cops no es belluga del seient fins que l’autobús no ha arribat a la parada i ha obert portes. Llavors s’aixeca d’una revolada, empeny la gent i corre cap a la porta. I encara té la barra de fer un crit al conductor –que ja tancava portes perquè havia baixat tota la gent normal– dient-li que esperi, que no les tanqui: «¡Puerta!» (La majoria són castellanoparlants, no sé què ho fa. O bé són catalanoparlant però criden «¡Puerta!» perquè es pensen que els conductors i les conductores són tots castellans. No ho sé, caldria investigar-ho.)

En resum, el món ha de girar al voltant dels elitistes d’autobús. És veritat que de vegades hi ha conductors que no hi ajuden, perquè tenen massa pressa i volen tancar portes abans que la gent normal hagi baixat, o bé s’encanten amb les portes obertes encara que no hagi de baixar ningú, i llavors, és clar, aquestes actituds irracionals s’encomanen als passatgers, que també faran coses estranyes. Però la gent elitista veus de lluny que espera que tot vagi d’acord amb el seu ritme i les seves reaccions peculiars, encara que comparteixi amb trenta o quaranta persones més un mitjà de transport col·lectiu.

Després hi ha les persones elitistes que, si han d’anar dretes perquè no hi ha seients lliures, ocupen el màxim d’espai possible al bus per tal que l’altra gent no es pugui bellugar: se situen a la vora mateix de la porta encara que no hagin de baixar, es col·loquen davant de la cancel·ladora de targetes perquè no puguis picar la teva o bé ocupen tot el passadís, d’esquena, i no estan atents a la gent que ve darrere seu i potser vol passar més cap al fons de l’autobús. Coses d’aquestes.

O sigui, l’elitista d’autobús el podríem definir com algú al qual has de demanar contínuament, com un favor, que compleixi els seus deures cívics.

Finalment, hi ha els elitistes que seuen sistemàticament als posts reservats per a gent impedida, embarassada i malalta, i si algú els avisa que aquells seients estan reservats, segurament ni es miren l’inoportú, o els més educats com a màxim li etziben un comentari del tipus: «No, si ve algú ja m’aixecaré.» I veus que no miren –o que fins i tot miren descaradament per la finestra– quan puja algú que pot ser alguna d’aquelles persones necessitades. O no es volen adonar que moltes persones, encara que estiguin malaltes, impedides o embarassades, no gosen reclamar el seu dret de preferència si troben ocupats aquells seients, perquè la majoria de la gent no és elitista i pensa que si aquella altra persona ocupa un lloc reservat, ni que sigui una criatura que sembla més trempada que un gínjol, és que deu estar malalta, pobrissona. I doncs, veus gent elitista asseguda que dissimula –o no dissimula– i, al costat, drets, un pobre home amb bastó, un jove amb crosses o una dona visiblement embarassada que, al damunt, potser recorda avergonyida com una vegada, fa anys, s’havia assegut en un d’aquells seients reservats, bé per distracció o bé perquè aquell dia no estava prou fina, i algú li havia retret que no havia de seure allà, que aquells seients estaven reservats, i aquell dia no va gosar protestar però va pensar que aquell ciutadà conscienciat valdria més que no fes judicis temeraris. I des d’aquell dia ha fet això: mirar de no fer judicis temeraris... encara que de vegades hi ha coses i fets i circumstàncies que es veuen d’un tros lluny.

Per descomptat, hi ha també els elitistes amb criatures, que fan tot això que he dit però ensenyant totes aquestes actituds incíviques als fills o als néts, que no sols han de ser, per descomptat, els reis de la casa –ja s’ho trobaran–, sinó també els reis i les reines dels autobusos. Però d’això ja en vam parlar.